La Dolores la van acomiadar el dia que feia cinquanta-vuit anys. Segons el de personal, la culpa que el negoci no rutllés era la competència ferotge de les grans empreses del tèxtil.

La Dolores la van acomiadar el dia que feia cinquanta-vuit anys. Segons el de personal, la culpa que el negoci no rutllés era la competència ferotge de les grans empreses del tèxtil, que produïen peces de roba calcades les unes a les altres, en quantitats inhumanes, i en països on la mà d’obra es pagava a preus irrisoris. La Dolores va callar. Va recollir les coses i va marxar sense acomiadar-se de ningú. A la pitrera, hi va desar el xec amb la quitança. Vint-i-cinc anys de feina com a modista ventilats en una conversa de deu minuts, una signatura i un bon grapat de milers d’euros. Era conscient que el més assenyat seria desar la mala llet en un calaix amb pany i clau, i els diners al banc per si mai venien temps de vaques magres. I sabia que vindrien. Ningú no la contractaria, a la seva edat i patint d’artrosi. Així que, fent cas del seny, els va ingressar al banc; fent cas del cor i de les entranyes, va gastar-ne una part en un bitllet d’avió a Tòquio. Marxaria l’endemà.
Al Japó, no només va oblidar per uns dies que estava a l’atur, sinó que va tastar les delícies de la gastronomia japonesa, va aprendre a dir konnichi wa i va experimentar el que és viatjar a quatre-cents per hora en un tren bala. També s’hi va comprar un quimono, i aquest fet no seria tan excepcional si no fos perquè no el va comprar com a souvenir, sinó per esbrinar si era cert el que li havia dit la venedora: que en la confecció no es malbarata ni un retall de tela.
La Dolores, a més de ser modista, era incrèdula i impacient. Per això, en arribar a casa després del viatge, i víctima del jetlag, el primer que va fer va ser deixar la motxilla al rebedor, alliberar la taula del taller i estendre-hi el quimono. Tot seguit, va enganxar el cul al tamboret, es va posar les ulleres de veure-hi, i va descosir-lo amb cura. Va col·locar totes les parts de tela sobre la taula, fent encaixar l’estampat, ben bé com si els retalls de roba fossin les peces d’un tangram. I, sí. Efectivament, formaven un rectangle perfecte.

Va col·locar totes les parts de tela sobre la taula, fent encaixar l’estampat, ben bé com si els retalls de roba fossin les peces d’un tangram. I, sí. Efectivament, formaven un rectangle perfecte.

Feta la revelació, la va envair el cansament. Es va posar el pijama i es va endinsar en els llençols, però l’excitació del que acabava de descobrir no li deixava agafar el son. Com podia ser que no se li hagués acudit abans? Ella, patronista des dels setze anys, que es desplaçava en bici, comprava a granel sempre que podia i no sortia de casa sense el cabàs, era incapaç de perdonar-se per haver viscut en la inòpia tot aquest temps. Tants retalls que havia arribat a llençar, en èpoques de producció frenètica, i n’hi hauria hagut prou amb una mica d’enginy per evitar-ho. Es va llevar, es va embolicar amb la bata i va tornar cap al taller. El cap li bullia, i les mans estaven frisoses per dissenyar nous patrons en què no es malbaratés res. Posseïda per aquest afany creador, la Dolores va treballar vint-i-quatre hores seguides fins a gestar l’embrió de la que seria la seva primera col·lecció. El mes següent el va passar tancada a casa. Repensant els dissenys, refent-los, tallant, cosint. I aprofitant fins a l’últim centímetre quadrat de teixit.
Un any després, la Dolores presentaria la col·lecció a la setmana de la moda de París i contractaria cinc treballadors en plantilla. Al cap de poc, obriria la primera botiga al costat d’una d’aquelles botigues immenses que produeixen peces de roba calcades les unes a les altres, en quantitats inhumanes, i en països on la mà d’obra es paga a preus irrisoris.

El timbre torna a sonar. I, ara, sí, deixa anar un renec, apaga el televisor i s’arrossega fins a la porta. Guaita per l’espiell i el cor li fa un salt. És el tros de dona que va instal·lar-se al 4t 2a ara fa un mes.

recepta, arròs, pa ratllat, aprofitament alimentari, còmode, fàcil, moda, estil de vida, futur, reutilitzable, residu zero, consum, malbaratament alimentariEl Jaume li demana un minut. Un minut de res en què endreça el menjador, es posa una samarreta neta, es pentina, i resa perquè el company de pis avui no vingui a dormir.
―Hola, sóc la veïna del davant…. M’he deixat les claus a casa. Et fa res que em quedi una estona fins que torni algun dels meus companys? No trigaran gaire.

De camí al menjador, el Jaume li diu que l’ha trobat a casa de miracle, perquè últimament treballa com un animal. Li ofereix una cervesa, i s’arrepapen. L’únic que se sent és el tic-tac del rellotge de paret i el murmuri de la tele del veí de dalt. El Jaume s’aclareix la gola. Plega les cames i alça la cella esquerra, que és el seu posat d’interessant, i trenca el silenci dient que és el xef del restaurant del carrer de sota, i que potser ja el coneix, perquè els seus cigrons a la catalana són famosos al barri. La veïna fa que no amb el cap i es du l’ampolla de cervesa als llavis, immutable.
―Jo sóc foodie ―diu amb un aire triomfal―. Segur que em coneixes, i més si ets del ram… Sóc la @pelroja_foodie a l’Instagram…
El Jaume arronsa les espatlles.
―Ah, no sóc a Instagram. I això de foodie…!? Em sona, però…
En sentir-ho, la veïna esclata en una rialla i li demana que en quin món viu. I llavors es recull els cabells, molls per la pluja i vermells com el foc, i s’apropa al Jaume per mostrar-li el seu compte d’Instagram. Està farcit de fotografies de plats delicats, amb noms exòtics i ingredients d’aquí i de països llunyans, a què centenars de milers persones d’arreu del món fan likes a tort i a dret. I en aquell mosaic de fotografies, ni rastre d’uns cigrons a la catalana o d’un fricandó.
―Calla, calla, que t’obriré un compte d’Instagram ―diu la veïna. I no el deixa dir ni mu, que ja té el telèfon del Jaume a les mans i fa dansar els dits per la pantalla a la velocitat de la llum―. A partir d’ara, seràs el @jaume_el_del_4t1a.
Ell escura l’últim glop de cervesa i pensa que ara mateix l’únic que li importa és esbrinar el camí més curt fins als llavis de la @pelroja_foodie.
―Per cert ―la veïna li torna el mòbil―, ja que dius que ets cuiner… T’animes a preparar-me alguna cosa? A canvi, un dia et faré un carrot cake, sí? I també l’estrella dels meus brunchs, el plat amb què he aconseguit més likes, els ous a la florentina.
El @jaume_el_del_4t1a es fa petit i empassa saliva. Potser el camí fins als llavis de la @pelroja_foodie serà més ardu del que pensava, si és que ha de conquerir una foodie com ella amb les quatre rampoines que té a la nevera.

Va cap a la cuina. Les cames li tremolen. Obre la nevera i deixa anar un sospir. El panorama és el de sempre: un bé de déu de sobres, iogurts amb la data de consum preferent ja passada, i fruites i verdures mig pansides que encara no sap per què no ha llençat a les escombraries.

Respira fondo. I es maleeix per haver-se quedat a casa mandrejant i no haver baixat al súper. Col·loca sobre el marbre les restes del risotto del dinar, el quart del pollastre a l’ast que va sobrar dissabte i dues pomes golden arrugades; també, un culet de vi blanc i un grapat de panses i pinyons, i un gotet amb clares d’ou i mitja barra de quart dura com una pedra. Posa una albergínia a escalivar als fogons, i reserva mitja llimona una mica resseca. Fa un cop d’ull a la data de consum preferent d’un iogurt natural: ahir. Genial, es pot consumir perfectament. Es posa el davantal i activa les neurones, i ben aviat fa anar estris i ingredients amunt i avall a un ritme trepidant. El ratllador per aquí, la fusta de tallar per allà, el zumzeig de la batedora, un raig d’oli a la paella, un cop de forn.

Des del llindar de la porta, la @pelroja_foodie observa amb la boca oberta com, en vint minuts i a partir de quatre ingredients de què ella s’hauria desfet, el @jaume_el_del_4t1a ha elaborat un menú que fa caure de cul: croquetes de risotto, pollastre a l’ast tunejat amb poma, panses i pinyons i vi blanc, i un puré d’albergínia amb llimona i iogurt acompanyat de torradetes. La @pelroja_foodie carrega plats, gots i coberts i para taula. I, secretament, s’alegra que en el menú no hi hagi postres; confia que les postres seran el Jaume.
―Bon aprofit! ―Ell li pica l’ullet i es disposa a clavar la forquilla en una de les croquetes.
―Espera! ―La @pelroja_foodie empunya el mòbil i dispara una fotografia. I amb una agilitat mai vista, l’edita i l’afegeix al seu perfil. I presenta el @jaume_el_del_4t1a als seus milers i milers de seguidors d’Instagram.

La tarda que li va venir la regla per primera vegada, l’havia passat rodant pel passeig marítim amb els patins. Després de mesos d’estar-ho intentant, havia aconseguit fer l’àngel, una de les piruetes estrella de la Monique Onthewheels, la seva patinadora preferida.

Per això, tot i el mal de ventre, va pujar cap a casa amb l’eufòria al pit i un somriure a la cara. Creuat el llindar de la porta, va patinar fins al lavabo, es va abaixar les calces, i hi va trobar una taqueta vermella. I va recordar les classes d’educació sexual i les converses amb la mare.

Va tirar la cadena i va plantar-se davant del mirall a la recerca d’una prova que la infància se li acabava d’escapolir per la tassa del vàter. Els pits eren dues cireretes, encara; els malucs amb prou feines havien començat a arrodonir-se-li, i a l’aixella tot just hi havien brotat quatre pèls; les dents estaven ben ancorades a les genives, i al voltant dels ulls no hi havia indicis de cap pota de gall. Va respirar, alleugerida, i va afanyar-se a obrir l’armariet on durant tants anys havia vist les compreses i els tampons que guardava la mare.
Però l’alleugeriment que havia sentit feia uns segons li va durar ben poc, perquè a l’armariet només va trobar tovalloles, pastilles de sabó i necessers de viatge. Ni rastre de compreses o tampons. Va regirar tots els calaixos de casa fins que va trobar un Salvaslip, que es va posar per sortir del pas. I mentre patinava en direcció a la sala d’estar va dir-se que quin infern haver nascut dona i haver d’aguantar, cada vint-i-vuit dies, aquell pegat de plàstic entre les cames i el dolor que li fiblava les entranyes. Va desplomar-se al sofà i se li va escapar una llàgrima. Amb aquest panorama, no sabia d’on trauria les forces per entrenar, i ja començava a fer-se a la idea que hauria de dir adéu a la copa en el pròxim campionat de patinatge. Com s’ho feia, la Monique Onthewheels, per estar sempre a tope?
Es va arraulir al sofà i va engegar la tele i, per art de màgia, la Monique Onthewheels va aparèixer a la pantalla. Vestia com una guerrera i lliscava sobre un terra blanc i immaculat com si els patins fossin una extensió natural de les seves cames. Va fer la pirueta de l’àngel i, en aturar-se, va somriure i al seu costat va aparèixer la imatge d’un embut rosa de plàstic translúcid. Copa menstrual, es deia. La veu en off de la Monique Onthewheels va cantar-ne les bondats: fàcil d’utilitzar, neta i pràctica; i, el més important, com que dura anys, comporta un gran estalvi en residus i diners. Al final de l’anunci, la copa menstrual es transformava en una copa de campiona, que la patinadora alçava amb aire triomfal.
La porta de l’entrada va espetegar i va sentir el dringar d’unes claus i els passos del pare. Va apagar la tele.
―Ei, papa. ―Es va aixecar i li va fer un petó.― Saps què? M’ha vingut la regla.
El pare va deixar la jaqueta sobre el sofà amb cara de sorpresa.
―Caram. Ja?
Ella va assentir.
―No sé on desa les compreses, ta mare… ―va dir el pare, atabalat.― Les has trobat? Vols que anem a comprar-ne, si no?
― Compreses?! Copa menstrual! ―va respondre amb suficiència.― Papa, estàs més antiquat que jo què sé…!

Compreses?! Copa menstrual! ―va respondre amb suficiència.― Papa, estàs més antiquat que jo què sé…!

Ja fora del bosc, i quan pensava que em moria, la iaia va aturar-se i va baixar de la bici. Era vintage. Del 2016, concretament, i l’havia restaurada ella mateixa els últims dies de primavera.

obolsescència programada, tecnologia, mòbils, moda, futur, reutilitzables, residu zero, consumAmb un gest de la mà em va convidar a encadenar la meva bici a una tanca, i li vaig fer cas. Després, vaig respirar fondo, em vaig eixugar la suor amb la samarreta i vaig beure’m a Sant Hilari l’aigua que duia a la cantimplora. Reviscolada, vaig observar el lloc on havíem anat a parar. Davant nostre naixia un carrer que es perdia en l’horitzó. L’asfalt era tot clivelles, i d’entre els panots de la vorera brotaven males herbes. A banda i banda, naus industrials de ciment armat queien a trossos. Vaig veure com una sargantana s’esmunyia per l’embornal, i a continuació vaig notar l’escalfor del braç de la iaia al voltant de les espatlles.
―Vine amb mi, xata ―va mussitar.
Plegades, vam caminar uns cent metres fins a aturar-nos en el que semblava un pàrquing.
―Ja deus haver vist a les notícies que d’aquí a quatre dies aquests edificis els transformaran en habitatges i oficines amb jardins verticals. I que en comptes de paviment, aquí on ens trobem creixeran carbassons i pastanagues. ―La iaia va mirar el nostre entorn amb el posat seriós. I va clavar els ulls en els meus. ―Volia dur-t’hi abans que hi facin res. Era aquí, on jo treballava d’enginyera. Ho sabies?
Llavors, va assenyalar l’edifici del davant amb un moviment de cap i em va semblar que se li humitejaven els ulls.
―I aquest va ser el meu primer disseny. ―Mirava la paret de la nau del davant, entapissada amb un anunci.― Va sortir al mercat… ―Va arrufar el nas, pensativa, i ràpidament va fer espetegar els dits, contenta d’haver trobat la resposta.― L’any 2018!
Va retirar el braç de les meves espatlles i de la butxaca en va treure el mòbil, amb què va fer quatre fotos del lloc on ens trobàvem.

―Coi, iaia. El teu mòbil és com el de l’anunci, no? ―vaig dir, agafant-l’hi de les mans.
―Sí. I ja fa més de vint anys que em dura.

―Coi, iaia. El teu mòbil és com el de l’anunci, no? ―vaig dir, agafant-l’hi de les mans.
―Sí. I ja fa més de vint anys que em dura.
Me’l va donar, orgullosa. Tot i ser tan antic, semblava d’última generació. La iaia va continuar:
―Com els edificis que ens envolten, n’hi ha hagut prou a anar-lo reconvertint amb el temps.
― Com si fos tan excepcional que un mòbil durés més de vint anys, iaia…!
―Ai, xata! ―La iaia va esclafir a riure.― No sé què us ensenyen a les classes d’història, avui en dia!

La primera paraula que va dir la Martina no va ser papa, ni tete, ni Xavi. Va ser no.

moda infantil, bolquers de roba, bolquers reutilitzables, residu zero, consum

Aquella tarda, la nena havia estrenat els bolquers reutilitzables que li havia fet el iaio, que tenia molta traça amb el fil i l’agulla i gust de sobres a l’hora de triar les teles. El Xavi i la Martina eren a casa. Era l’hora del bany. Ella jeia al canviador, i ell es barallava per poder-la despullar i ficar-la dins la banyera abans que l’aigua es refredés. La nena agitava les cames i clavava puntades de peu a l’aire, i deia que no, que no i que no, i es retorçava sobre el canviador cada cop que son pare feia l’intent de treure-li els bolquers.
I l’aigua de la banyera es va refredar. I la Martina se’n va anar a dormir amb aquells mateixos bolquers posats.
Passada la mitjanit, que era quan la nena dormia més profundament, el Xavi va acostar-se al bressol. Va començar a desbotonar-li el pijamet i, tot seguit, els bolquers. Li va netejar el culet. Arran del drama viscut aquella tarda, i per estalviar-se problemes, va decidir tornar als bolquers d’un sol ús. I quan estava a punt d’enganxar l’últim extrem de la cinta adhesiva del bolquer, del bressol va esclatar un «No!». Llavors, quatre xiscles eixordadors i una ràfega de cinquanta nos van ressonar per tot el pis. I en la foscor, la Martina mirava son pare amb uns ulls que semblaven ganivets.

I en la foscor, la Martina mirava son pare amb uns ulls que semblaven ganivets.

Cagat de por i patint per no espantar els veïns, el Xavi va afanyar-se a posar-li els bolquers de tela altra vegada, amb un absorbent net. Aquest cop, la Martina es va deixar fer, en silenci. Semblava un angelet. I es va adormir.
Al menjador, el Xavi es va servir un whisky doble. Va fer una recerca exhaustiva per Internet per esbrinar què coi li passava a la seva filla, però no va trobar cap explicació psicològica que li resultés convincent. No creia en les possessions infernals, però que la seva filla en fos víctima li va semblar, en aquells moments, més que plausible. Va buscar el telèfon d’algun exorcista especialitzat en criatures i el va anotar en un paper. Abans de telefonar-li, va fer un truc a son pare, a qui li va explicar el cas amb pèls i senyals.
―Xavi, fill. Deixa’t d’exorcismes. El que passa és que la teva nena ha sortit a son pare: és una presumida. I que jo faig uns bolquers que desperten passions…!
El pare reia, a l’altra banda del telèfon.
―No sé amb quines històries em véns, ara, papa. T’anuncio que la Martina és l’encarnació de Satanàs! I en comptes de proposar-me solucions, aprofites la mínima excusa per tirar-te floretes!?
―Vols solucions? Tindràs solucions. Ara, vés a dormir. Això sí, posa’t un crucifix a la tauleta de nit, per si de cas…!
El Xavi va sentir com al pare se li escapava el riure. I va penjar el telèfon, emprenyat. L’endemà, el pare es va presentar a casa amb un assortiment de bolquers reutilitzables de tots colors, fets per ell. I la Martina els va rebre amb rialles angelicals. Semblava un cotonet fluix de sucre. Fins que, mesos més tard, va arribar el moment que el Xavi temia més: el dia que li havien de retirar els bolquers.