Quan tenim un nadó utilitzem bolquers i no ens aturem a pensar en tot el que comporten pel nostre entorn aquests articles d’higiene personal.

En tota producció, el primer problema és l’ús massiu de matèries primeres. Per a fabricar bolquers d’usar i llençar -que requereixen fins a tres capes per arribar a ser eficients!!- s’utilitzen plàstics sintètics i cel·lulosa i gels superabsorbents (SAP) per la part absorbent. Com ja coneixem, els plàstics amb usos tan efímers són molt contaminants, ja que provenen del petroli i al tenir una vida tan curta i no ser reciclats embruten aigües continentals, sòls i mars. A més a més, l’ús massiu de cel·lulosa comporta desforestació, emissió de gasos i un gran ús d’aigua dolça.

 

Ens tenen inculcat, que els bolquers arriben a les nostres mans per a salvar-nos la vida, però un cop utilitzats els llencem a les escombraries i ens oblidem d’ells per sempre. Però desprès del nostre ús el problema segueix.

 

Es calcula que un nadó genera 1050kg de bolquers els primer 24 mesos. Actualment els bolquers representen el 1.75% del total de residus municipals (Catalunya). Això no només suposa una gran despesa per l’administració en la gestió sinó també un increïble impacte en el nostre entorn, ja que no es poden reciclar degut a la barreja de materials. El seu destí són els abocadors on la matèria orgànica es descompon, contamina les aigües i produeix un gas molt d’efecte hivernacle, el metà (CH4), i la part de plàstic no desapareix fins passats uns 200 anys. O poden acabar en incineradores on l’emissió de gasos d’efecte hivernacle augmenta.

 

Que no s’estengui el pànic: hi ha alternatives!!

L’alternativa més comú a aquest problema són els bolquers reutilitzables. Cotó, cànem, una barreja dels dos i microfibres són els materials més utilitzats per la part absorbent i plàstics i tela pel protector. El que diferencia aquests bolquers dels altres és que aquests es poden rentar i no generen residus. Els únics residus són els excrements dels nadons que es poden llençar pel vàter igual que els nostres. Alguns utilitzen una tela o forro entre la pell i el bolquer perquè sigui més fàcil recollir les caques, però tampoc genera residus perquè poden ser rentables o d’un sol ús però degradables.

 

Hi ha algunes persones que pensen que al rentar-los es pot acabar igualant el volum d’aigua i energia utilitzats per produir els primers, però si utilitzem rentadores eficients, plenes i assequem els bolquers al sol la despesa és inferior.

No només s’estalvia tota la contaminació i generació de residus en la producció, sinó que a més a més aquesta no és tan massiva i es fa en petita escala. D’aquesta manera el consum acostuma a ser de proximitat reduint així també l’emissió de gasos degut al transport. I per suposat, aquesta alternativa pot reduir fins a 1000 kg els residus generats per un nadó i per tant la despesa econòmica en la gestió i l’espai per la deposició d’aquests, a part de la contaminació.

 

Article de Laura Sanz (coordinació Anna Peña)

Millor pel bebè, per tu i pel medi ambient

Recepta per a un trinxat

Un cop cuit el brou, se separen els ingredients següents per a preparar el trinxat: col, patates, cansalada i botifarra negra. Afegim a més, 2 dents d’all i una mica d’oli

En una paella es daura la cansalada amb els alls tallats petits i es reserva. Les patates i la col, s’aixafen amb una forquilla i es passen per la paella amb l’oli perfumat dels alls i la cansalada, un cop els tenim ben enrossits, afegim la botifarra negra a dauets i anem remenant fins que es desfà.
Ho presentem com si fos una petita truita, o be amb un motlle, amb els alls i la cansalada per damunt.

 

Recepta per a una crema de verdures

Amb les pastanagues, el porro i la carbassa (la del violí o cacauet, es pot coure amb la pell i s’aprofita tot) i una mica de patata, només cal que ho triturem tot.

No posts were found.

La tarda que li va venir la regla per primera vegada, l’havia passat rodant pel passeig marítim amb els patins. Després de mesos d’estar-ho intentant, havia aconseguit fer l’àngel, una de les piruetes estrella de la Monique Onthewheels, la seva patinadora preferida.
Per això, tot i el mal de ventre, va pujar cap a casa amb l’eufòria al pit i un somriure a la cara. Creuat el llindar de la porta, va patinar fins al lavabo, es va abaixar les calces, i hi va trobar una taqueta vermella. I va recordar les classes d’educació sexual i les converses amb la mare. Va tirar la cadena i va plantar-se davant del mirall a la recerca d’una prova que la infància se li acabava d’escapolir per la tassa del vàter. Els pits eren dues cireretes, encara; els malucs amb prou feines havien començat a arrodonir-se-li, i a l’aixella tot just hi havien brotat quatre pèls; les dents estaven ben ancorades a les genives, i al voltant dels ulls no hi havia indicis de cap pota de gall. Va respirar, alleugerida, i va afanyar-se a obrir l’armariet on durant tants anys havia vist les compreses i els tampons que guardava la mare. Però l’alleugeriment que havia sentit feia uns segons li va durar ben poc, perquè a l’armariet només va trobar tovalloles, pastilles de sabó i necessers de viatge. Ni rastre de compreses o tampons. Va regirar tots els calaixos de casa fins que va trobar un Salvaslip, que es va posar per sortir del pas. I mentre patinava en direcció a la sala d’estar va dir-se que quin infern haver nascut dona i haver d’aguantar, cada vint-i-vuit dies, aquell pegat de plàstic entre les cames i el dolor que li fiblava les entranyes. Va desplomar-se al sofà i se li va escapar una llàgrima. Amb aquest panorama, no sabia d’on trauria les forces per entrenar, i ja començava a fer-se a la idea que hauria de dir adéu a la copa en el pròxim campionat de patinatge. Com s’ho feia, la Monique Onthewheels, per estar sempre a tope? Es va arraulir al sofà i va engegar la tele i, per art de màgia, la Monique Onthewheels va aparèixer a la pantalla. Vestia com una guerrera i lliscava sobre un terra blanc i immaculat com si els patins fossin una extensió natural de les seves cames. Va fer la pirueta de l’àngel i, en aturar-se, va somriure i al seu costat va aparèixer la imatge d’un embut rosa de plàstic translúcid. Copa menstrual, es deia. La veu en off de la Monique Onthewheels va cantar-ne les bondats: fàcil d’utilitzar, neta i pràctica; i, el més important, com que dura anys, comporta un gran estalvi en residus i diners. Al final de l’anunci, la copa menstrual es transformava en una copa de campiona, que la patinadora alçava amb aire triomfal. La porta de l’entrada va espetegar i va sentir el dringar d’unes claus i els passos del pare. Va apagar la tele. ―Ei, papa. ―Es va aixecar i li va fer un petó.― Saps què? M’ha vingut la regla. El pare va deixar la jaqueta sobre el sofà amb cara de sorpresa. ―Caram. Ja? Ella va assentir. ―No sé on desa les compreses, ta mare… ―va dir el pare, atabalat.― Les has trobat? Vols que anem a comprar-ne, si no? ― Compreses?! Copa menstrual! ―va respondre amb suficiència.― Papa, estàs més antiquat que jo què sé…!
Compreses?! Copa menstrual! ―va respondre amb suficiència.― Papa, estàs més antiquat que jo què sé…!