A Opcions resumim el consum conscient en tres claus bàsiques: la primera és consumir menys, que s’explica per ella mateixa, i la tercera és comprar amb criteri, que també s’entén força per on deu anar. En canvi, la clau del mig, la segona, és consumir sense comprar. I aquí sovint ens cal donar més explicacions. Aclarim d’entrada, per si algú ho dubtava, que no estem fent una crida als furts i robatoris, tot i que aquesta seria, certament, una forma de poder consumir sense comprar.
Consumir i comprar són verbs que, en l’anomenada societat del consum, s’utilitzen molt sovint com a sinònims. Però el cas és que tenen significats força diferents. El primer, segons el DIEC, és “utilitzar (un producte) per a satisfer una necessitat real o creada”. En canvi, comprar vol dir “adquirir a canvi d’un import [quantitat de diners] convingut”. Aquestes dues definicions, posades en relació, ens obren una interessant finestra d’oportunitats. Podem definir el consum sense compra com la “satisfacció d’una necessitat mitjançant un bé del qual no en tenim la propietat o del qual n’hem obtingut la propietat sense comprar-lo”. Així doncs, si deixem a banda la possibilitat d’usurpació de la propietat per mitjans il·legals, ens queden dues grans línies d’acció.
En primer lloc, podem usar sense posseir. És a dir, consumir accedint a l’ús d’un bé, no a la seva propietat. Això, que dit així pot quedar una mica abstracte, passa per accions tan senzilles i habituals com anar a la biblioteca a buscar un dvd, demanar el trepant a la veïna o llogar un projector per a una festa. Cada una d’aquestes accions, són exemple de les tres vies que tenim per usar sense posseir: La primera són els béns de propietat compartida, com ara els recursos de les biblioteques o els mitjans públics de transport; La segona, els béns prestats, ja sigui entre amics, coneguts o familiars o a través de xarxes formals, i la tercera els béns llogats. Són diverses maneres d’estalviar diners i recursos, guanyar espai a casa i evitar el malbarament.
En segon lloc, podem posseir sense comprar. I això, que pot semblar complicat, tampoc no és tan difícil. Podem participar en xarxes d’intercanvi o redistribució, per exemple, que permeten que el que en una casa ja no fa servei, arribi a mans de qui ho necessita, sense que els diners hi intervinguin de cap manera. Com els mercats d’intercanvi que es fan en molts pobles i ciutats o les webs especialitzades a posar en contacte qui dona amb qui necessita. Una altra manera de posseir l’objecte que ens cal i no tenim és aprofitar material de rebuig per, amb una mica d’imaginació i destresa, convertir-lo en allò que ha de satisfer la nostra necessitat.
Consumir sense comprar, doncs, és una manera de satisfer necessitats que, sovint, ens posa en contacte amb la comunitat i, en prescindir del patró del diner, fomenta altres pautes de relació. És una forma de consumir especialment interessant perquè no només redueix la nostra petjada ecològica, sinó que també trenca amb l’individualisme de la societat de consum.
Laia Tresserra
Directora d’Opcions
Com bona part dels productes que consumim, el primer problema és l’ús massiu de matèries primeres que requereix la seva fabricació. La majoria dels bolquers d’un sol ús (que acostumen a tenir tres capes per ser el màxim eficients) estan fets de plàstics sintètics, cel·lulosa i gels superabsorbents (SAP) per a la part absorbent. De les tres capes de materials diferents, concretament la primera sol ser de polipropilè i impedeix el retorn de la humitat, la segona de cel·lulosa en flocs i una capa exterior impermeable de polietilè. A més dels gels superabsorbents, també incorporen adhesius i gomes elàstiques. Com és sabut, els plàstics (i encara més els d’un sol ús) no són materials respectuosos amb l’entorn, ja que provenen del petroli, un recurs no renovable. A més a més, l’ús massiu de cel·lulosa contribueix a desforestar els boscos, emet gasos amb efecte d’hivernacle i consumeix molta aigua dolça.
L’alternativa més comú són els bolquers reutilitzables. Cotó, cànem, una barreja dels dos i microfibres són els materials més utilitzats per la part absorbent, i plàstics i tela de fibres naturals pel cobertor. Aquests es poden rentar i no generen residus. Els únics residus són els excrements dels nadons, que es poden llençar pel vàter igual que els nostres. Alguns utilitzen una tela o forro entre la pell i el bolquer perquè sigui més fàcil recollir les caques, però tampoc genera residus perquè poden ser rentables o d’un sol ús però degradables.