El model econòmic actual s’ha desenvolupat basant-se en conceptes d’economia lineal, on els recursos s’extreuen de l’entorn, es processen i d’ells s’obtenen els productes. Però en aquest model també es genera una important quantitat de residus que suposen fins al 90% de la quantitat total de recursos extrets del mitjà i que s’han de gestionar adequadament per a que no suposin un dany ambiental. L’eficiència del procés productiu es limita a l’entrada de matèries primeres i sortides de producte, mentre que els recursos extractius consumits (juntament amb l’energia consumida en això) i la gestió dels residus generats (amb els seus efectes ambientals) no solen ser considerats. Això provoca una avaluació errònia del model econòmic on només preval el curt termini i no es consideren les afeccions a l’entorn global a llarg termini ni la seva repercussió sobre l’economia.

L’alternativa basada en un model econòmic circular suposa un plantejament completament diferent a una escala que consideri la totalitat del procés productiu, des de l’extracció fins a la gestió dels possibles residus que es generin passant a considerar-los com a recursos per a altres processos productius paral·lels. A la pràctica es tracta de reproduir el model de gestió de recursos de la natura, on tots els materials que es van formant són transformats en recursos i incorporats novament al cicle productiu, amb el qual el concepte de “residu” es defineix com alguna cosa sense valor ni utilitat i amb un potencial dany sobre l’entorn.

L’exemple més evident d’aquest model seria el cicle de la matèria orgànica, on totes les restes orgàniques (tant animals com vegetals) generades a la natura són realment recursos que, transformats mitjançant l’acció de micro i macroorganismes, retornen al sòl com a nutrients que permeten el desenvolupament de nous vegetals, incorporant-se de nou en la cadena tròfica.

Precisament aquests residus orgànics, que són els més fàcilment reciclats i gestionats a la naturalesa sota un concepte d’economia circular, són els principals components dels residus sòlids que generem a la nostra societat.

Qualsevol aproximació a la gestió dels residus orgànics hauria de basar-se en la seva consideració com un potencial recurs donada la necessitat de matèria orgànica dels sòls per recuperar i conservar la seva fertilitat. El sòl no és un recurs renovable i és la font principal del nostre aliment i la base de la sobirania alimentària. A partir d’aquest punt es pot entendre i valorar la necessitat real de retornar matèria orgànica als sòls en les millors condicions. I aquí els denominats tractaments biològics, digestió anaeròbia i compostatge, són els elements clau. De tots dos és el compostatge el que garanteix un producte final estabilitzat, higienitzat i amb valuoses propietats per al sòl tant a nivell físic, com químic i biològic.

El compostatge permet, per la seva robustesa i capacitat de realitzar-se a qualsevol escala, gestionar la matèria orgànica de forma local i simple. L’exemple més clar seria el denominat “compostatge domèstic”, que es realitza a les pròpies llars, o el “compostatge comunitari”, on un grup de generadors (normalment diverses famílies) tracten els residus orgànics dels seus domicilis de manera conjunta en un mateix espai comú.

Aquests dos models cada vegada més estesos a nivell global, eviten la recollida i transport de la matèria orgànica, és a dir, que el seu primer avantatge és reduir el transport d’aigua (estalvi d’energia i d’emissions de CO2). El segon avantatge és el tractament immediat i local dels residus orgànics, la qual cosa suposa convertir-los en un recurs local. L’èxit d’aquest model depèn directament del coneixement del procés biològic pels usuaris, així com de disposar dels recursos mínims necessaris per controlar els paràmetres fonamentals del procés biològic (humitat, porositat, temperatura,…).

La següent escala en l’aplicació del compostatge, plantes comarcals que puguin arribar a funcionar en xarxa per compartir maquinària i personal, exigeix una recollida de qualitat de la matèria orgànica per permetre que els sistemes de tractament i gestió posteriors puguin prioritzar la senzillesa sense renunciar a l’eficiència material i energètica. Aquest model permetria fins i tot considerar sinergies en el tractament complementari d’altres residus orgànics de la zona, com els agrícoles i ramaders.

En qualsevol cas cap plantejament de gestió de residus, siguin del tipus que siguin, pot abordar-se sense començar per prioritzar la prevenció o reducció. El millor residu sempre és aquell que no es genera. I una vegada tenint absolutament clar el quin, com i el per què de l’objectiu a aconseguir, en quant a l’aprofitament dels residus orgànics com a recurs, desenvolupar estratègies que propiciïn la seva gestió de forma local. L’avantatge dels models de tractament locals vénen donades pel gran contingut en aigua dels residus orgànics, que encareix el seu transport, i per la seva alta biodegradabilitat que, en condicions controlades, permet que siguin transformats, mitjançant tècniques senzilles de compostatge, en un producte de gran qualitat agronòmica, estabilitzat i higienitzat: el compost. A més, s’aconsegueix una major separació i neteja de les altres fraccions residuals reciclables (paper, plàstics, metalls, vidre, etc.), cosa que facilita i millora el seu reciclatge.

No obstant, les bases d’aquest plantejament també descansen en la necessitat de formació tècnica als responsables del seguiment, disponibilitat de recursos (especialment el material estructurant o complementari) i educació ambiental i comunicació en els dos sentits amb els participants (famílies) perquè coneguin i comprenguin la importància de la correcta gestió dels seus residus. Coneixement, educació, comunicació i sinergia en l’ús dels recursos són les quatre potes d’aquest model de gestió dels residus més abundants que generem, els orgànics, i que permet transformar-los en un valuós i necessari recurs.

 

Ramón Plana, Consultor en Tractaments Biològics de Residus Orgànics

plana.compost@gmail.com – www.maestrocompostador.com

Mira com s’ho fan a Julita i el Josep per començar amb el compostatge casolà al capítol 5 de la Websèrie Objectiu #Rezero

Es pot viure sense generar escombraries? Aquest és el repte Objectiu #Rezero que hem plantejat a 5 famílies durant un mes.

Les seves vivències se seguiran en cinc capítols, una sèrie per internet en què les càmeres entren a casa seva.

La sèrie s’estrena el 15 de gener, però hem presentat a tv3 el capítol pilot en plena època nadalenques i de rebaixes per conscienciar precisament en uns dies en què es generen més residus.

 

Veure la notícia

El timbre torna a sonar. I, ara, sí, deixa anar un renec, apaga el televisor i s’arrossega fins a la porta. Guaita per l’espiell i el cor li fa un salt. És el tros de dona que va instal·lar-se al 4t 2a ara fa un mes.

recepta, arròs, pa ratllat, aprofitament alimentari, còmode, fàcil, moda, estil de vida, futur, reutilitzable, residu zero, consum, malbaratament alimentariEl Jaume li demana un minut. Un minut de res en què endreça el menjador, es posa una samarreta neta, es pentina, i resa perquè el company de pis avui no vingui a dormir.
―Hola, sóc la veïna del davant…. M’he deixat les claus a casa. Et fa res que em quedi una estona fins que torni algun dels meus companys? No trigaran gaire.

De camí al menjador, el Jaume li diu que l’ha trobat a casa de miracle, perquè últimament treballa com un animal. Li ofereix una cervesa, i s’arrepapen. L’únic que se sent és el tic-tac del rellotge de paret i el murmuri de la tele del veí de dalt. El Jaume s’aclareix la gola. Plega les cames i alça la cella esquerra, que és el seu posat d’interessant, i trenca el silenci dient que és el xef del restaurant del carrer de sota, i que potser ja el coneix, perquè els seus cigrons a la catalana són famosos al barri. La veïna fa que no amb el cap i es du l’ampolla de cervesa als llavis, immutable.
―Jo sóc foodie ―diu amb un aire triomfal―. Segur que em coneixes, i més si ets del ram… Sóc la @pelroja_foodie a l’Instagram…
El Jaume arronsa les espatlles.
―Ah, no sóc a Instagram. I això de foodie…!? Em sona, però…
En sentir-ho, la veïna esclata en una rialla i li demana que en quin món viu. I llavors es recull els cabells, molls per la pluja i vermells com el foc, i s’apropa al Jaume per mostrar-li el seu compte d’Instagram. Està farcit de fotografies de plats delicats, amb noms exòtics i ingredients d’aquí i de països llunyans, a què centenars de milers persones d’arreu del món fan likes a tort i a dret. I en aquell mosaic de fotografies, ni rastre d’uns cigrons a la catalana o d’un fricandó.
―Calla, calla, que t’obriré un compte d’Instagram ―diu la veïna. I no el deixa dir ni mu, que ja té el telèfon del Jaume a les mans i fa dansar els dits per la pantalla a la velocitat de la llum―. A partir d’ara, seràs el @jaume_el_del_4t1a.
Ell escura l’últim glop de cervesa i pensa que ara mateix l’únic que li importa és esbrinar el camí més curt fins als llavis de la @pelroja_foodie.
―Per cert ―la veïna li torna el mòbil―, ja que dius que ets cuiner… T’animes a preparar-me alguna cosa? A canvi, un dia et faré un carrot cake, sí? I també l’estrella dels meus brunchs, el plat amb què he aconseguit més likes, els ous a la florentina.
El @jaume_el_del_4t1a es fa petit i empassa saliva. Potser el camí fins als llavis de la @pelroja_foodie serà més ardu del que pensava, si és que ha de conquerir una foodie com ella amb les quatre rampoines que té a la nevera.

Va cap a la cuina. Les cames li tremolen. Obre la nevera i deixa anar un sospir. El panorama és el de sempre: un bé de déu de sobres, iogurts amb la data de consum preferent ja passada, i fruites i verdures mig pansides que encara no sap per què no ha llençat a les escombraries.

Respira fondo. I es maleeix per haver-se quedat a casa mandrejant i no haver baixat al súper. Col·loca sobre el marbre les restes del risotto del dinar, el quart del pollastre a l’ast que va sobrar dissabte i dues pomes golden arrugades; també, un culet de vi blanc i un grapat de panses i pinyons, i un gotet amb clares d’ou i mitja barra de quart dura com una pedra. Posa una albergínia a escalivar als fogons, i reserva mitja llimona una mica resseca. Fa un cop d’ull a la data de consum preferent d’un iogurt natural: ahir. Genial, es pot consumir perfectament. Es posa el davantal i activa les neurones, i ben aviat fa anar estris i ingredients amunt i avall a un ritme trepidant. El ratllador per aquí, la fusta de tallar per allà, el zumzeig de la batedora, un raig d’oli a la paella, un cop de forn.

Des del llindar de la porta, la @pelroja_foodie observa amb la boca oberta com, en vint minuts i a partir de quatre ingredients de què ella s’hauria desfet, el @jaume_el_del_4t1a ha elaborat un menú que fa caure de cul: croquetes de risotto, pollastre a l’ast tunejat amb poma, panses i pinyons i vi blanc, i un puré d’albergínia amb llimona i iogurt acompanyat de torradetes. La @pelroja_foodie carrega plats, gots i coberts i para taula. I, secretament, s’alegra que en el menú no hi hagi postres; confia que les postres seran el Jaume.
―Bon aprofit! ―Ell li pica l’ullet i es disposa a clavar la forquilla en una de les croquetes.
―Espera! ―La @pelroja_foodie empunya el mòbil i dispara una fotografia. I amb una agilitat mai vista, l’edita i l’afegeix al seu perfil. I presenta el @jaume_el_del_4t1a als seus milers i milers de seguidors d’Instagram.