El model econòmic actual s’ha desenvolupat basant-se en conceptes d’economia lineal, on els recursos s’extreuen de l’entorn, es processen i d’ells s’obtenen els productes. Però en aquest model també es genera una important quantitat de residus que suposen fins al 90% de la quantitat total de recursos extrets del mitjà i que s’han de gestionar adequadament per a que no suposin un dany ambiental. L’eficiència del procés productiu es limita a l’entrada de matèries primeres i sortides de producte, mentre que els recursos extractius consumits (juntament amb l’energia consumida en això) i la gestió dels residus generats (amb els seus efectes ambientals) no solen ser considerats. Això provoca una avaluació errònia del model econòmic on només preval el curt termini i no es consideren les afeccions a l’entorn global a llarg termini ni la seva repercussió sobre l’economia.

L’alternativa basada en un model econòmic circular suposa un plantejament completament diferent a una escala que consideri la totalitat del procés productiu, des de l’extracció fins a la gestió dels possibles residus que es generin passant a considerar-los com a recursos per a altres processos productius paral·lels. A la pràctica es tracta de reproduir el model de gestió de recursos de la natura, on tots els materials que es van formant són transformats en recursos i incorporats novament al cicle productiu, amb el qual el concepte de “residu” es defineix com alguna cosa sense valor ni utilitat i amb un potencial dany sobre l’entorn.

L’exemple més evident d’aquest model seria el cicle de la matèria orgànica, on totes les restes orgàniques (tant animals com vegetals) generades a la natura són realment recursos que, transformats mitjançant l’acció de micro i macroorganismes, retornen al sòl com a nutrients que permeten el desenvolupament de nous vegetals, incorporant-se de nou en la cadena tròfica.

Precisament aquests residus orgànics, que són els més fàcilment reciclats i gestionats a la naturalesa sota un concepte d’economia circular, són els principals components dels residus sòlids que generem a la nostra societat.

Qualsevol aproximació a la gestió dels residus orgànics hauria de basar-se en la seva consideració com un potencial recurs donada la necessitat de matèria orgànica dels sòls per recuperar i conservar la seva fertilitat. El sòl no és un recurs renovable i és la font principal del nostre aliment i la base de la sobirania alimentària. A partir d’aquest punt es pot entendre i valorar la necessitat real de retornar matèria orgànica als sòls en les millors condicions. I aquí els denominats tractaments biològics, digestió anaeròbia i compostatge, són els elements clau. De tots dos és el compostatge el que garanteix un producte final estabilitzat, higienitzat i amb valuoses propietats per al sòl tant a nivell físic, com químic i biològic.

El compostatge permet, per la seva robustesa i capacitat de realitzar-se a qualsevol escala, gestionar la matèria orgànica de forma local i simple. L’exemple més clar seria el denominat “compostatge domèstic”, que es realitza a les pròpies llars, o el “compostatge comunitari”, on un grup de generadors (normalment diverses famílies) tracten els residus orgànics dels seus domicilis de manera conjunta en un mateix espai comú.

Aquests dos models cada vegada més estesos a nivell global, eviten la recollida i transport de la matèria orgànica, és a dir, que el seu primer avantatge és reduir el transport d’aigua (estalvi d’energia i d’emissions de CO2). El segon avantatge és el tractament immediat i local dels residus orgànics, la qual cosa suposa convertir-los en un recurs local. L’èxit d’aquest model depèn directament del coneixement del procés biològic pels usuaris, així com de disposar dels recursos mínims necessaris per controlar els paràmetres fonamentals del procés biològic (humitat, porositat, temperatura,…).

La següent escala en l’aplicació del compostatge, plantes comarcals que puguin arribar a funcionar en xarxa per compartir maquinària i personal, exigeix una recollida de qualitat de la matèria orgànica per permetre que els sistemes de tractament i gestió posteriors puguin prioritzar la senzillesa sense renunciar a l’eficiència material i energètica. Aquest model permetria fins i tot considerar sinergies en el tractament complementari d’altres residus orgànics de la zona, com els agrícoles i ramaders.

En qualsevol cas cap plantejament de gestió de residus, siguin del tipus que siguin, pot abordar-se sense començar per prioritzar la prevenció o reducció. El millor residu sempre és aquell que no es genera. I una vegada tenint absolutament clar el quin, com i el per què de l’objectiu a aconseguir, en quant a l’aprofitament dels residus orgànics com a recurs, desenvolupar estratègies que propiciïn la seva gestió de forma local. L’avantatge dels models de tractament locals vénen donades pel gran contingut en aigua dels residus orgànics, que encareix el seu transport, i per la seva alta biodegradabilitat que, en condicions controlades, permet que siguin transformats, mitjançant tècniques senzilles de compostatge, en un producte de gran qualitat agronòmica, estabilitzat i higienitzat: el compost. A més, s’aconsegueix una major separació i neteja de les altres fraccions residuals reciclables (paper, plàstics, metalls, vidre, etc.), cosa que facilita i millora el seu reciclatge.

No obstant, les bases d’aquest plantejament també descansen en la necessitat de formació tècnica als responsables del seguiment, disponibilitat de recursos (especialment el material estructurant o complementari) i educació ambiental i comunicació en els dos sentits amb els participants (famílies) perquè coneguin i comprenguin la importància de la correcta gestió dels seus residus. Coneixement, educació, comunicació i sinergia en l’ús dels recursos són les quatre potes d’aquest model de gestió dels residus més abundants que generem, els orgànics, i que permet transformar-los en un valuós i necessari recurs.

 

Ramón Plana, Consultor en Tractaments Biològics de Residus Orgànics

plana.compost@gmail.com – www.maestrocompostador.com

Mira com s’ho fan a Julita i el Josep per començar amb el compostatge casolà al capítol 5 de la Websèrie Objectiu #Rezero

Es pot viure sense generar escombraries? Aquest és el repte Objectiu #Rezero que hem plantejat a 5 famílies durant un mes.

Les seves vivències se seguiran en cinc capítols, una sèrie per internet en què les càmeres entren a casa seva.

La sèrie s’estrena el 15 de gener, però hem presentat a tv3 el capítol pilot en plena època nadalenques i de rebaixes per conscienciar precisament en uns dies en què es generen més residus.

 

Veure la notícia

Ja fora del bosc, i quan pensava que em moria, la iaia va aturar-se i va baixar de la bici. Era vintage. Del 2016, concretament, i l’havia restaurada ella mateixa els últims dies de primavera.

obolsescència programada, tecnologia, mòbils, moda, futur, reutilitzables, residu zero, consumAmb un gest de la mà em va convidar a encadenar la meva bici a una tanca, i li vaig fer cas. Després, vaig respirar fondo, em vaig eixugar la suor amb la samarreta i vaig beure’m a Sant Hilari l’aigua que duia a la cantimplora. Reviscolada, vaig observar el lloc on havíem anat a parar. Davant nostre naixia un carrer que es perdia en l’horitzó. L’asfalt era tot clivelles, i d’entre els panots de la vorera brotaven males herbes. A banda i banda, naus industrials de ciment armat queien a trossos. Vaig veure com una sargantana s’esmunyia per l’embornal, i a continuació vaig notar l’escalfor del braç de la iaia al voltant de les espatlles.
―Vine amb mi, xata ―va mussitar.
Plegades, vam caminar uns cent metres fins a aturar-nos en el que semblava un pàrquing.
―Ja deus haver vist a les notícies que d’aquí a quatre dies aquests edificis els transformaran en habitatges i oficines amb jardins verticals. I que en comptes de paviment, aquí on ens trobem creixeran carbassons i pastanagues. ―La iaia va mirar el nostre entorn amb el posat seriós. I va clavar els ulls en els meus. ―Volia dur-t’hi abans que hi facin res. Era aquí, on jo treballava d’enginyera. Ho sabies?
Llavors, va assenyalar l’edifici del davant amb un moviment de cap i em va semblar que se li humitejaven els ulls.
―I aquest va ser el meu primer disseny. ―Mirava la paret de la nau del davant, entapissada amb un anunci.― Va sortir al mercat… ―Va arrufar el nas, pensativa, i ràpidament va fer espetegar els dits, contenta d’haver trobat la resposta.― L’any 2018!
Va retirar el braç de les meves espatlles i de la butxaca en va treure el mòbil, amb què va fer quatre fotos del lloc on ens trobàvem.

―Coi, iaia. El teu mòbil és com el de l’anunci, no? ―vaig dir, agafant-l’hi de les mans.
―Sí. I ja fa més de vint anys que em dura.

―Coi, iaia. El teu mòbil és com el de l’anunci, no? ―vaig dir, agafant-l’hi de les mans.
―Sí. I ja fa més de vint anys que em dura.
Me’l va donar, orgullosa. Tot i ser tan antic, semblava d’última generació. La iaia va continuar:
―Com els edificis que ens envolten, n’hi ha hagut prou a anar-lo reconvertint amb el temps.
― Com si fos tan excepcional que un mòbil durés més de vint anys, iaia…!
―Ai, xata! ―La iaia va esclafir a riure.― No sé què us ensenyen a les classes d’història, avui en dia!