L’aigua per beure la tenim fàcilment al nostre abast: obrim l’aixeta de la cuina o del lavabo i surt aigua potable, bona per beure i que ha estat canalitzada i tractada per al nostre consum domèstic.

 

Fa aproximadament cinquanta anys, que es va generalitzar la distribució d’aigua potable a la majoria de cases des de captacions llunyanes: l’esforç que abans suposava anar-la a buscar a la font ja no cal. Tot i això no hem d’oblidar que l’aigua –abans que tot– és un bé públic i comunitari. La generalització del consum d’aigua envasada en les últimes dècades ha transformat el valor de l’aigua, i l’ha convertida en simple bé de consum.

Paral·lelament, les millores continuades en el servei han permès que l’aigua de l’aixeta tingui avui en dia un bon nivell de qualitat sanitària i al mateix temps hagi millorat molt les qualitats organolèptiques (olor i gust). Amb el sol gest d’obrir l’aixeta, disposem d’aigua a molt bon preu i respectuosa amb el medi ambient. Si la comparem amb l’aigua envasada, l’aigua de xarxa és molt més econòmica i ecològica.

Aigua de l’aixeta

És aigua de domini públic tractada i distribuïda a través d’una empresa privada, semiprivada o pública que gestiona el servei públic de l’aigua. Amb el rebut no paguem l’aigua sinó el seu tractament.

Generalment és aigua de fonts superficials (rius, llacs, embassaments i pous) que ha estat potabilitzada per fer-la òptima per al consum.

La composició mineral és més variable que en l’aigua envasada. Conté sempre per obligació legal un mínim de clor residual per assegurar-ne la potabilitat dins la xarxa de distribució.

No genera esgotament de recursos hídrics subterranis.

És més ecològica. Des de la captació fins al consum l’impacte és mínim: no necessita transportar l’aigua per carretera per arribar a totes les cases, mai no s’haurà de fabricar un envàs per oferir-la al consumidor i, com a conseqüència d’això, no s’haurà de tractar aquest envàs a través de la gestió dels residus municipals.

És molt més econòmica. A Catalunya pot ser fi ns a 500 vegades més barata.

L’aigua de l’aixeta és analitzada periòdicament a través de controls d’organismes públics

No totes les aigües d’aixeta són iguals, depèn del sistema de depuració i potabilització que té cada territori. En el cas que es desitgi millorar-ne les propietats organolèptiques (com el gust) i la composició, ja fa molts anys que hi ha diversos sistemes per filtrar-la (com el carbó actiu, l’osmosi inversa, etc.).

Aigua embotellada

És aigua de domini públic que ha passat a ser propietat d’una empresa que l’explota i en fa un negoci lucratiu.

Generalment és aigua subterrània que s’obté quan brolla en algun punt de la superfície o a través d’una perforació. Un petit percentatge de l’aigua envasada és aigua tractada, que no és res més que aigua de l’aixeta sotmesa a un tractament addicional i que després es comercialitza.

Té una composició mineral estable.

L’extracció intensiva genera esgotament de recursos hídrics subterranis i en conseqüència les fonts públiques poden quedar-se sense aigua. El cas del Montseny n’és un exemple, quan en èpoques de sequera la població local s’ha quedat sense subministrament d’aigua de xarxa perquè el 80% de l’aigua del massís l’exploten les empreses envasadores.

Es transporta des de llocs llunyans amb el consegüent impacte de consum de petroli i contaminació. S’utilitzen molts envasos de plàstic (matèria primera no renovable) d’un sol ús que, en el millor dels casos acabaran en el contenidor de reciclatge i, en el pitjor, en el contenidor de rebuig per cremar-los o enterrar-los.

Els plàstics d’usar i llençar, i en especial els envasos de begudes, són un dels residus més habituals entre la contaminació marina, ja que bona part no es recullen selectivament i sovint acaben al mar. Es calcula que l’any 2050 al mar hi haurà més plàstics que peixos! Els peixos confonen les partícules de plàstic amb el plàncton de manera que el plàstic i les substàncies tòxiques que atreu s’incorporen a la cadena alimentària, amb els perjudicis que pot causar als animals i a la nostra pròpia salut.

Una família catalana pot arribar a gastar 500 € anuals si beu aigua envasada.

L’aigua envasada s’analitza amb menor freqüència que l’aigua de l’aixeta.

Als espais públics i a la restauració l'aigua de l'aixeta al teu abast

El model econòmic actual s’ha desenvolupat basant-se en conceptes d’economia lineal, on els recursos s’extreuen de l’entorn, es processen i d’ells s’obtenen els productes. Però en aquest model també es genera una important quantitat de residus que suposen fins al 90% de la quantitat total de recursos extrets del mitjà i que s’han de gestionar adequadament per a que no suposin un dany ambiental. L’eficiència del procés productiu es limita a l’entrada de matèries primeres i sortides de producte, mentre que els recursos extractius consumits (juntament amb l’energia consumida en això) i la gestió dels residus generats (amb els seus efectes ambientals) no solen ser considerats. Això provoca una avaluació errònia del model econòmic on només preval el curt termini i no es consideren les afeccions a l’entorn global a llarg termini ni la seva repercussió sobre l’economia.

L’alternativa basada en un model econòmic circular suposa un plantejament completament diferent a una escala que consideri la totalitat del procés productiu, des de l’extracció fins a la gestió dels possibles residus que es generin passant a considerar-los com a recursos per a altres processos productius paral·lels. A la pràctica es tracta de reproduir el model de gestió de recursos de la natura, on tots els materials que es van formant són transformats en recursos i incorporats novament al cicle productiu, amb el qual el concepte de “residu” es defineix com alguna cosa sense valor ni utilitat i amb un potencial dany sobre l’entorn.

L’exemple més evident d’aquest model seria el cicle de la matèria orgànica, on totes les restes orgàniques (tant animals com vegetals) generades a la natura són realment recursos que, transformats mitjançant l’acció de micro i macroorganismes, retornen al sòl com a nutrients que permeten el desenvolupament de nous vegetals, incorporant-se de nou en la cadena tròfica.

Precisament aquests residus orgànics, que són els més fàcilment reciclats i gestionats a la naturalesa sota un concepte d’economia circular, són els principals components dels residus sòlids que generem a la nostra societat.

Qualsevol aproximació a la gestió dels residus orgànics hauria de basar-se en la seva consideració com un potencial recurs donada la necessitat de matèria orgànica dels sòls per recuperar i conservar la seva fertilitat. El sòl no és un recurs renovable i és la font principal del nostre aliment i la base de la sobirania alimentària. A partir d’aquest punt es pot entendre i valorar la necessitat real de retornar matèria orgànica als sòls en les millors condicions. I aquí els denominats tractaments biològics, digestió anaeròbia i compostatge, són els elements clau. De tots dos és el compostatge el que garanteix un producte final estabilitzat, higienitzat i amb valuoses propietats per al sòl tant a nivell físic, com químic i biològic.

El compostatge permet, per la seva robustesa i capacitat de realitzar-se a qualsevol escala, gestionar la matèria orgànica de forma local i simple. L’exemple més clar seria el denominat “compostatge domèstic”, que es realitza a les pròpies llars, o el “compostatge comunitari”, on un grup de generadors (normalment diverses famílies) tracten els residus orgànics dels seus domicilis de manera conjunta en un mateix espai comú.

Aquests dos models cada vegada més estesos a nivell global, eviten la recollida i transport de la matèria orgànica, és a dir, que el seu primer avantatge és reduir el transport d’aigua (estalvi d’energia i d’emissions de CO2). El segon avantatge és el tractament immediat i local dels residus orgànics, la qual cosa suposa convertir-los en un recurs local. L’èxit d’aquest model depèn directament del coneixement del procés biològic pels usuaris, així com de disposar dels recursos mínims necessaris per controlar els paràmetres fonamentals del procés biològic (humitat, porositat, temperatura,…).

La següent escala en l’aplicació del compostatge, plantes comarcals que puguin arribar a funcionar en xarxa per compartir maquinària i personal, exigeix una recollida de qualitat de la matèria orgànica per permetre que els sistemes de tractament i gestió posteriors puguin prioritzar la senzillesa sense renunciar a l’eficiència material i energètica. Aquest model permetria fins i tot considerar sinergies en el tractament complementari d’altres residus orgànics de la zona, com els agrícoles i ramaders.

En qualsevol cas cap plantejament de gestió de residus, siguin del tipus que siguin, pot abordar-se sense començar per prioritzar la prevenció o reducció. El millor residu sempre és aquell que no es genera. I una vegada tenint absolutament clar el quin, com i el per què de l’objectiu a aconseguir, en quant a l’aprofitament dels residus orgànics com a recurs, desenvolupar estratègies que propiciïn la seva gestió de forma local. L’avantatge dels models de tractament locals vénen donades pel gran contingut en aigua dels residus orgànics, que encareix el seu transport, i per la seva alta biodegradabilitat que, en condicions controlades, permet que siguin transformats, mitjançant tècniques senzilles de compostatge, en un producte de gran qualitat agronòmica, estabilitzat i higienitzat: el compost. A més, s’aconsegueix una major separació i neteja de les altres fraccions residuals reciclables (paper, plàstics, metalls, vidre, etc.), cosa que facilita i millora el seu reciclatge.

No obstant, les bases d’aquest plantejament també descansen en la necessitat de formació tècnica als responsables del seguiment, disponibilitat de recursos (especialment el material estructurant o complementari) i educació ambiental i comunicació en els dos sentits amb els participants (famílies) perquè coneguin i comprenguin la importància de la correcta gestió dels seus residus. Coneixement, educació, comunicació i sinergia en l’ús dels recursos són les quatre potes d’aquest model de gestió dels residus més abundants que generem, els orgànics, i que permet transformar-los en un valuós i necessari recurs.

 

Ramón Plana, Consultor en Tractaments Biològics de Residus Orgànics

plana.compost@gmail.com – www.maestrocompostador.com

Mira com s’ho fan a Julita i el Josep per començar amb el compostatge casolà al capítol 5 de la Websèrie Objectiu #Rezero

Es pot viure sense generar escombraries? Aquest és el repte Objectiu #Rezero que hem plantejat a 5 famílies durant un mes.

Les seves vivències se seguiran en cinc capítols, una sèrie per internet en què les càmeres entren a casa seva.

La sèrie s’estrena el 15 de gener, però hem presentat a tv3 el capítol pilot en plena època nadalenques i de rebaixes per conscienciar precisament en uns dies en què es generen més residus.

 

Veure la notícia

[COMERÇ VERD] Demana al teu proveïdor reduir l’embalatge

Parlant amb la Sílvia de René ens va comentar que, com a Comerç Verd, van demanar als seus proveïdors de reduir l’embalatge dels productes que els subministren, bàsicament pel que fa a elements de publicitat i màrqueting.

 

Volem fer eco d’aquesta bona pràctica, compartint el correu electrònic entre el Comerç Verd i el proveïdor. Amb aquest simple missatge han aconseguit reduir tot el que és propaganda i elements de marketing en botiga.

 

Felicitats a René!

 

Comerç Verd:

 

Hola proveïdor,

 

M’agradaria demanar-te amb qui he de parlar per temes de PLV (com per exemple, els displays per fer destacar algun producte) i marxandatge.

 

La nostra botiga pertany a la Xarxa de Comerç Verd que treballem sota els paràmetres del consum responsable i ens agradaria tractar un detall per evitar residus innecessaris en el nostre comerç.

 

Hem començat a contactar amb les empreses perquè abans d’enviar-nos documentació PLV o marxandatge ens consultin. Rebem moltes que van directament al contenidor de paper o plàstic i és una despesa per a l’empresa i un impacte per al planeta.

 

Recentment hem rebut unes bosses de plàstic (amb un disseny molt xulo per cert) però per a nosaltres innecessàries. Tenim prohibit donar bosses de plàstic a la botiga i tampoc volem fer-les pagar al consumidor final. A més amb la nova llei ens poden multar si regalem bosses de plàstic. Agrairíem prenguéssiu nota que no volem rebre aquest tipus de propaganda.

 

Agraïm per endavant el vostre suport.

 

Atentament

Comerç Verd

Més informació de René sobre electrodomèstics eficients:

La tarda que li va venir la regla per primera vegada, l’havia passat rodant pel passeig marítim amb els patins. Després de mesos d’estar-ho intentant, havia aconseguit fer l’àngel, una de les piruetes estrella de la Monique Onthewheels, la seva patinadora preferida.

Per això, tot i el mal de ventre, va pujar cap a casa amb l’eufòria al pit i un somriure a la cara. Creuat el llindar de la porta, va patinar fins al lavabo, es va abaixar les calces, i hi va trobar una taqueta vermella. I va recordar les classes d’educació sexual i les converses amb la mare.

Va tirar la cadena i va plantar-se davant del mirall a la recerca d’una prova que la infància se li acabava d’escapolir per la tassa del vàter. Els pits eren dues cireretes, encara; els malucs amb prou feines havien començat a arrodonir-se-li, i a l’aixella tot just hi havien brotat quatre pèls; les dents estaven ben ancorades a les genives, i al voltant dels ulls no hi havia indicis de cap pota de gall. Va respirar, alleugerida, i va afanyar-se a obrir l’armariet on durant tants anys havia vist les compreses i els tampons que guardava la mare.
Però l’alleugeriment que havia sentit feia uns segons li va durar ben poc, perquè a l’armariet només va trobar tovalloles, pastilles de sabó i necessers de viatge. Ni rastre de compreses o tampons. Va regirar tots els calaixos de casa fins que va trobar un Salvaslip, que es va posar per sortir del pas. I mentre patinava en direcció a la sala d’estar va dir-se que quin infern haver nascut dona i haver d’aguantar, cada vint-i-vuit dies, aquell pegat de plàstic entre les cames i el dolor que li fiblava les entranyes. Va desplomar-se al sofà i se li va escapar una llàgrima. Amb aquest panorama, no sabia d’on trauria les forces per entrenar, i ja començava a fer-se a la idea que hauria de dir adéu a la copa en el pròxim campionat de patinatge. Com s’ho feia, la Monique Onthewheels, per estar sempre a tope?
Es va arraulir al sofà i va engegar la tele i, per art de màgia, la Monique Onthewheels va aparèixer a la pantalla. Vestia com una guerrera i lliscava sobre un terra blanc i immaculat com si els patins fossin una extensió natural de les seves cames. Va fer la pirueta de l’àngel i, en aturar-se, va somriure i al seu costat va aparèixer la imatge d’un embut rosa de plàstic translúcid. Copa menstrual, es deia. La veu en off de la Monique Onthewheels va cantar-ne les bondats: fàcil d’utilitzar, neta i pràctica; i, el més important, com que dura anys, comporta un gran estalvi en residus i diners. Al final de l’anunci, la copa menstrual es transformava en una copa de campiona, que la patinadora alçava amb aire triomfal.
La porta de l’entrada va espetegar i va sentir el dringar d’unes claus i els passos del pare. Va apagar la tele.
―Ei, papa. ―Es va aixecar i li va fer un petó.― Saps què? M’ha vingut la regla.
El pare va deixar la jaqueta sobre el sofà amb cara de sorpresa.
―Caram. Ja?
Ella va assentir.
―No sé on desa les compreses, ta mare… ―va dir el pare, atabalat.― Les has trobat? Vols que anem a comprar-ne, si no?
― Compreses?! Copa menstrual! ―va respondre amb suficiència.― Papa, estàs més antiquat que jo què sé…!

Compreses?! Copa menstrual! ―va respondre amb suficiència.― Papa, estàs més antiquat que jo què sé…!

Ja fora del bosc, i quan pensava que em moria, la iaia va aturar-se i va baixar de la bici. Era vintage. Del 2016, concretament, i l’havia restaurada ella mateixa els últims dies de primavera.

obolsescència programada, tecnologia, mòbils, moda, futur, reutilitzables, residu zero, consumAmb un gest de la mà em va convidar a encadenar la meva bici a una tanca, i li vaig fer cas. Després, vaig respirar fondo, em vaig eixugar la suor amb la samarreta i vaig beure’m a Sant Hilari l’aigua que duia a la cantimplora. Reviscolada, vaig observar el lloc on havíem anat a parar. Davant nostre naixia un carrer que es perdia en l’horitzó. L’asfalt era tot clivelles, i d’entre els panots de la vorera brotaven males herbes. A banda i banda, naus industrials de ciment armat queien a trossos. Vaig veure com una sargantana s’esmunyia per l’embornal, i a continuació vaig notar l’escalfor del braç de la iaia al voltant de les espatlles.
―Vine amb mi, xata ―va mussitar.
Plegades, vam caminar uns cent metres fins a aturar-nos en el que semblava un pàrquing.
―Ja deus haver vist a les notícies que d’aquí a quatre dies aquests edificis els transformaran en habitatges i oficines amb jardins verticals. I que en comptes de paviment, aquí on ens trobem creixeran carbassons i pastanagues. ―La iaia va mirar el nostre entorn amb el posat seriós. I va clavar els ulls en els meus. ―Volia dur-t’hi abans que hi facin res. Era aquí, on jo treballava d’enginyera. Ho sabies?
Llavors, va assenyalar l’edifici del davant amb un moviment de cap i em va semblar que se li humitejaven els ulls.
―I aquest va ser el meu primer disseny. ―Mirava la paret de la nau del davant, entapissada amb un anunci.― Va sortir al mercat… ―Va arrufar el nas, pensativa, i ràpidament va fer espetegar els dits, contenta d’haver trobat la resposta.― L’any 2018!
Va retirar el braç de les meves espatlles i de la butxaca en va treure el mòbil, amb què va fer quatre fotos del lloc on ens trobàvem.

―Coi, iaia. El teu mòbil és com el de l’anunci, no? ―vaig dir, agafant-l’hi de les mans.
―Sí. I ja fa més de vint anys que em dura.

―Coi, iaia. El teu mòbil és com el de l’anunci, no? ―vaig dir, agafant-l’hi de les mans.
―Sí. I ja fa més de vint anys que em dura.
Me’l va donar, orgullosa. Tot i ser tan antic, semblava d’última generació. La iaia va continuar:
―Com els edificis que ens envolten, n’hi ha hagut prou a anar-lo reconvertint amb el temps.
― Com si fos tan excepcional que un mòbil durés més de vint anys, iaia…!
―Ai, xata! ―La iaia va esclafir a riure.― No sé què us ensenyen a les classes d’història, avui en dia!

La primera paraula que va dir la Martina no va ser papa, ni tete, ni Xavi. Va ser no.

moda infantil, bolquers de roba, bolquers reutilitzables, residu zero, consum

Aquella tarda, la nena havia estrenat els bolquers reutilitzables que li havia fet el iaio, que tenia molta traça amb el fil i l’agulla i gust de sobres a l’hora de triar les teles. El Xavi i la Martina eren a casa. Era l’hora del bany. Ella jeia al canviador, i ell es barallava per poder-la despullar i ficar-la dins la banyera abans que l’aigua es refredés. La nena agitava les cames i clavava puntades de peu a l’aire, i deia que no, que no i que no, i es retorçava sobre el canviador cada cop que son pare feia l’intent de treure-li els bolquers.
I l’aigua de la banyera es va refredar. I la Martina se’n va anar a dormir amb aquells mateixos bolquers posats.
Passada la mitjanit, que era quan la nena dormia més profundament, el Xavi va acostar-se al bressol. Va començar a desbotonar-li el pijamet i, tot seguit, els bolquers. Li va netejar el culet. Arran del drama viscut aquella tarda, i per estalviar-se problemes, va decidir tornar als bolquers d’un sol ús. I quan estava a punt d’enganxar l’últim extrem de la cinta adhesiva del bolquer, del bressol va esclatar un «No!». Llavors, quatre xiscles eixordadors i una ràfega de cinquanta nos van ressonar per tot el pis. I en la foscor, la Martina mirava son pare amb uns ulls que semblaven ganivets.

I en la foscor, la Martina mirava son pare amb uns ulls que semblaven ganivets.

Cagat de por i patint per no espantar els veïns, el Xavi va afanyar-se a posar-li els bolquers de tela altra vegada, amb un absorbent net. Aquest cop, la Martina es va deixar fer, en silenci. Semblava un angelet. I es va adormir.
Al menjador, el Xavi es va servir un whisky doble. Va fer una recerca exhaustiva per Internet per esbrinar què coi li passava a la seva filla, però no va trobar cap explicació psicològica que li resultés convincent. No creia en les possessions infernals, però que la seva filla en fos víctima li va semblar, en aquells moments, més que plausible. Va buscar el telèfon d’algun exorcista especialitzat en criatures i el va anotar en un paper. Abans de telefonar-li, va fer un truc a son pare, a qui li va explicar el cas amb pèls i senyals.
―Xavi, fill. Deixa’t d’exorcismes. El que passa és que la teva nena ha sortit a son pare: és una presumida. I que jo faig uns bolquers que desperten passions…!
El pare reia, a l’altra banda del telèfon.
―No sé amb quines històries em véns, ara, papa. T’anuncio que la Martina és l’encarnació de Satanàs! I en comptes de proposar-me solucions, aprofites la mínima excusa per tirar-te floretes!?
―Vols solucions? Tindràs solucions. Ara, vés a dormir. Això sí, posa’t un crucifix a la tauleta de nit, per si de cas…!
El Xavi va sentir com al pare se li escapava el riure. I va penjar el telèfon, emprenyat. L’endemà, el pare es va presentar a casa amb un assortiment de bolquers reutilitzables de tots colors, fets per ell. I la Martina els va rebre amb rialles angelicals. Semblava un cotonet fluix de sucre. Fins que, mesos més tard, va arribar el moment que el Xavi temia més: el dia que li havien de retirar els bolquers.