Ja fora del bosc, i quan pensava que em moria, la iaia va aturar-se i va baixar de la bici. Era vintage. Del 2016, concretament, i l’havia restaurada ella mateixa els últims dies de primavera.

Amb un gest de la mà em va convidar a encadenar la meva bici a una tanca, i li vaig fer cas. Després, vaig respirar fondo, em vaig eixugar la suor amb la samarreta i vaig beure’m a Sant Hilari l’aigua que duia a la cantimplora. Reviscolada, vaig observar el lloc on havíem anat a parar. Davant nostre naixia un carrer que es perdia en l’horitzó. L’asfalt era tot clivelles, i d’entre els panots de la vorera brotaven males herbes. A banda i banda, naus industrials de ciment armat queien a trossos. Vaig veure com una sargantana s’esmunyia per l’embornal, i a continuació vaig notar l’escalfor del braç de la iaia al voltant de les espatlles.
―Vine amb mi, xata ―va mussitar.
Plegades, vam caminar uns cent metres fins a aturar-nos en el que semblava un pàrquing.
―Ja deus haver vist a les notícies que d’aquí a quatre dies aquests edificis els transformaran en habitatges i oficines amb jardins verticals. I que en comptes de paviment, aquí on ens trobem creixeran carbassons i pastanagues. ―La iaia va mirar el nostre entorn amb el posat seriós. I va clavar els ulls en els meus. ―Volia dur-t’hi abans que hi facin res. Era aquí, on jo treballava d’enginyera. Ho sabies?
Llavors, va assenyalar l’edifici del davant amb un moviment de cap i em va semblar que se li humitejaven els ulls.
―I aquest va ser el meu primer disseny. ―Mirava la paret de la nau del davant, entapissada amb un anunci.― Va sortir al mercat… ―Va arrufar el nas, pensativa, i ràpidament va fer espetegar els dits, contenta d’haver trobat la resposta.― L’any 2018!
Va retirar el braç de les meves espatlles i de la butxaca en va treure el mòbil, amb què va fer quatre fotos del lloc on ens trobàvem.

―Coi, iaia. El teu mòbil és com el de l’anunci, no? ―vaig dir, agafant-l’hi de les mans.
―Sí. I ja fa més de vint anys que em dura.

―Coi, iaia. El teu mòbil és com el de l’anunci, no? ―vaig dir, agafant-l’hi de les mans.
―Sí. I ja fa més de vint anys que em dura.
Me’l va donar, orgullosa. Tot i ser tan antic, semblava d’última generació. La iaia va continuar:
―Com els edificis que ens envolten, n’hi ha hagut prou a anar-lo reconvertint amb el temps.
― Com si fos tan excepcional que un mòbil durés més de vint anys, iaia…!
―Ai, xata! ―La iaia va esclafir a riure.― No sé què us ensenyen a les classes d’història, avui en dia!