Segurament, no hi ha cap aroma que ens agradi més a tots que el cafè acabat de fer. Actualment, però, parlar de cafè ens porta a pensar en els nous exponents de la cultura de l’usar i llençar: les càpsules monodosi.
Des de que els senyor George Clooney aparegués a les nostres pantalles fent-nos veure lo meravellosa i glamourosa que pot arribar a ser la vida (més la seva que no pas la nostra) acompanyats d’una tassa de Nespresso, el consum de càpsules de monodosi i la generació de residus vinculada ha anat augmentat any rere any.
N’hi ha molts factors que explicarien l’èxit de vendes d’aquest producte a banda del glamour de les campanyes publicitàries: la pretesa exclusivitat que projecten les botigues de venda de les càpsules, l’accessibilitat a la compra de la màquina (és obvi que el negoci no es troba en la venda de la cafetera, sinó de les càpsules), la possibilitat de canviar de gust cada vegada que ens fem una tassa i, com no, el creure que les càpsules ens estalvien temps a l’hora de gaudir d’un bon cafè.
Que aquest producte ha estat ben rebut pel conjunt dels consumidors és una obvietat. Sovint l’evidencia més clara és pensar en la quantitat de productes d’altres marques similars que existeixen al mercat actualment (Nescafé propietaria de Nespresso y Dolce Gusto, Bosch responsable de Tassimo i Philips responsable de Senseo…). Es calcula que actualment les càpsules representen un terç del mercat de cafè europeu, amb un creixement anual de vendes de més del 9%.
I quin és el problema d’aquestes càpsules? Bàsicament que suposen un consum innecessari de recursos naturals i energia i que, en acabat de fer-nos el cafè, es converteixen en un residu de difícil gestió. Les càpsules són una barreja d’alumini, plàstic i matèria orgànica. És prou conegut l’impacte ambiental associat a la generació d’alumini.
Si tenim en compte que la proporció d’ús d’alumini a la càpsula és de 3g. per contenir 6g. de cafè, ens podem fer una idea del desaprofitament de recursos naturals que suposa.
A més, aquesta barreja de materials dificulta el seu reciclatge fent-lo un procés molt costós i que, per sobre de tot, representa una part molt petita del milions de càpsules-residu que es generen. És obvi que la major part de les càpsules-residu generades van a parar als abocadors, les incineradores i els fons dels nostres mars i oceans.
I en aquest punt, hem de tornar a parlar de la responsabilitat ampliada del productor que, tot i ser un principi exigit cada cop més per la Unió Europea, continua estant molt lluny de complir-se. De nou, trobem un producte d’elevat consum i per tant, generador de grans beneficis econòmics per les empreses impulsores, que es posa al mercat sense que ningú li exigeixi ja no que sigui reutilitzable o compostable, sinó sense cap garantia que es recuperarà i es gestionarà com a recurs. El que ens trobem és que la gestió dels milions de càpsules-residu que es generen és assumit pels nostres municipis a través de les recollides de residus municipals amb els costos econòmics que suposen.
Per sort, cada vegada hi ha més consumidors i administracions que prenen consciència sobre l’impacte de les càpsules. L’any 2016 la ciutat alemanya d’Hamburg prohibia la compra de càpsules monodosi per les dependències públiques. Recentment, el Govern Balear ha presentat un avantprojecte de llei de residus que inclou també la prohibició de les càpsules no reciclables.
És cert que en els darrers anys, han aparegut alternatives a les càpsules d’alumini com ara càpsules reutilitzables o càpsules compostables. Aquestes però suposen encara una petita part del mercat. A més, la millor alternativa és, sempre, no produir residus i en això les cafeteres que hem tingut a casa de tota la vida són les que més en poden ajudar. Igual que amb les càpsules també en tenim una gran varietat: italianes, franceses, alemanyes, turques, express….
What else? Zero waste, George! Zero waste…..
Rosa Garcia
Doctora en Sostenibilitat
Directora de Rezero
