La tarda que li va venir la regla per primera vegada, l’havia passat rodant pel passeig marítim amb els patins. Després de mesos d’estar-ho intentant, havia aconseguit fer l’àngel, una de les piruetes estrella de la Monique Onthewheels, la seva patinadora preferida.
Per això, tot i el mal de ventre, va pujar cap a casa amb l’eufòria al pit i un somriure a la cara. Creuat el llindar de la porta, va patinar fins al lavabo, es va abaixar les calces, i hi va trobar una taqueta vermella. I va recordar les classes d’educació sexual i les converses amb la mare. Va tirar la cadena i va plantar-se davant del mirall a la recerca d’una prova que la infància se li acabava d’escapolir per la tassa del vàter. Els pits eren dues cireretes, encara; els malucs amb prou feines havien començat a arrodonir-se-li, i a l’aixella tot just hi havien brotat quatre pèls; les dents estaven ben ancorades a les genives, i al voltant dels ulls no hi havia indicis de cap pota de gall. Va respirar, alleugerida, i va afanyar-se a obrir l’armariet on durant tants anys havia vist les compreses i els tampons que guardava la mare. Però l’alleugeriment que havia sentit feia uns segons li va durar ben poc, perquè a l’armariet només va trobar tovalloles, pastilles de sabó i necessers de viatge. Ni rastre de compreses o tampons. Va regirar tots els calaixos de casa fins que va trobar un Salvaslip, que es va posar per sortir del pas. I mentre patinava en direcció a la sala d’estar va dir-se que quin infern haver nascut dona i haver d’aguantar, cada vint-i-vuit dies, aquell pegat de plàstic entre les cames i el dolor que li fiblava les entranyes. Va desplomar-se al sofà i se li va escapar una llàgrima. Amb aquest panorama, no sabia d’on trauria les forces per entrenar, i ja començava a fer-se a la idea que hauria de dir adéu a la copa en el pròxim campionat de patinatge. Com s’ho feia, la Monique Onthewheels, per estar sempre a tope? Es va arraulir al sofà i va engegar la tele i, per art de màgia, la Monique Onthewheels va aparèixer a la pantalla. Vestia com una guerrera i lliscava sobre un terra blanc i immaculat com si els patins fossin una extensió natural de les seves cames. Va fer la pirueta de l’àngel i, en aturar-se, va somriure i al seu costat va aparèixer la imatge d’un embut rosa de plàstic translúcid. Copa menstrual, es deia. La veu en off de la Monique Onthewheels va cantar-ne les bondats: fàcil d’utilitzar, neta i pràctica; i, el més important, com que dura anys, comporta un gran estalvi en residus i diners. Al final de l’anunci, la copa menstrual es transformava en una copa de campiona, que la patinadora alçava amb aire triomfal. La porta de l’entrada va espetegar i va sentir el dringar d’unes claus i els passos del pare. Va apagar la tele. ―Ei, papa. ―Es va aixecar i li va fer un petó.― Saps què? M’ha vingut la regla. El pare va deixar la jaqueta sobre el sofà amb cara de sorpresa. ―Caram. Ja? Ella va assentir. ―No sé on desa les compreses, ta mare… ―va dir el pare, atabalat.― Les has trobat? Vols que anem a comprar-ne, si no? ― Compreses?! Copa menstrual! ―va respondre amb suficiència.― Papa, estàs més antiquat que jo què sé…!
Compreses?! Copa menstrual! ―va respondre amb suficiència.― Papa, estàs més antiquat que jo què sé…!

Ja fora del bosc, i quan pensava que em moria, la iaia va aturar-se i va baixar de la bici. Era vintage. Del 2016, concretament, i l’havia restaurada ella mateixa els últims dies de primavera.
obolsescència programada, tecnologia, mòbils, moda, futur, reutilitzables, residu zero, consumAmb un gest de la mà em va convidar a encadenar la meva bici a una tanca, i li vaig fer cas. Després, vaig respirar fondo, em vaig eixugar la suor amb la samarreta i vaig beure’m a Sant Hilari l’aigua que duia a la cantimplora. Reviscolada, vaig observar el lloc on havíem anat a parar. Davant nostre naixia un carrer que es perdia en l’horitzó. L’asfalt era tot clivelles, i d’entre els panots de la vorera brotaven males herbes. A banda i banda, naus industrials de ciment armat queien a trossos. Vaig veure com una sargantana s’esmunyia per l’embornal, i a continuació vaig notar l’escalfor del braç de la iaia al voltant de les espatlles. ―Vine amb mi, xata ―va mussitar. Plegades, vam caminar uns cent metres fins a aturar-nos en el que semblava un pàrquing. ―Ja deus haver vist a les notícies que d’aquí a quatre dies aquests edificis els transformaran en habitatges i oficines amb jardins verticals. I que en comptes de paviment, aquí on ens trobem creixeran carbassons i pastanagues. ―La iaia va mirar el nostre entorn amb el posat seriós. I va clavar els ulls en els meus. ―Volia dur-t’hi abans que hi facin res. Era aquí, on jo treballava d’enginyera. Ho sabies? Llavors, va assenyalar l’edifici del davant amb un moviment de cap i em va semblar que se li humitejaven els ulls. ―I aquest va ser el meu primer disseny. ―Mirava la paret de la nau del davant, entapissada amb un anunci.― Va sortir al mercat… ―Va arrufar el nas, pensativa, i ràpidament va fer espetegar els dits, contenta d’haver trobat la resposta.― L’any 2018! Va retirar el braç de les meves espatlles i de la butxaca en va treure el mòbil, amb què va fer quatre fotos del lloc on ens trobàvem.
―Coi, iaia. El teu mòbil és com el de l’anunci, no? ―vaig dir, agafant-l’hi de les mans. ―Sí. I ja fa més de vint anys que em dura.
―Coi, iaia. El teu mòbil és com el de l’anunci, no? ―vaig dir, agafant-l’hi de les mans. ―Sí. I ja fa més de vint anys que em dura. Me’l va donar, orgullosa. Tot i ser tan antic, semblava d’última generació. La iaia va continuar: ―Com els edificis que ens envolten, n’hi ha hagut prou a anar-lo reconvertint amb el temps. ― Com si fos tan excepcional que un mòbil durés més de vint anys, iaia…! ―Ai, xata! ―La iaia va esclafir a riure.― No sé què us ensenyen a les classes d’història, avui en dia!

La primera paraula que va dir la Martina no va ser papa, ni tete, ni Xavi. Va ser no.
moda infantil, bolquers de roba, bolquers reutilitzables, residu zero, consum Aquella tarda, la nena havia estrenat els bolquers reutilitzables que li havia fet el iaio, que tenia molta traça amb el fil i l’agulla i gust de sobres a l’hora de triar les teles. El Xavi i la Martina eren a casa. Era l’hora del bany. Ella jeia al canviador, i ell es barallava per poder-la despullar i ficar-la dins la banyera abans que l’aigua es refredés. La nena agitava les cames i clavava puntades de peu a l’aire, i deia que no, que no i que no, i es retorçava sobre el canviador cada cop que son pare feia l’intent de treure-li els bolquers. I l’aigua de la banyera es va refredar. I la Martina se’n va anar a dormir amb aquells mateixos bolquers posats. Passada la mitjanit, que era quan la nena dormia més profundament, el Xavi va acostar-se al bressol. Va començar a desbotonar-li el pijamet i, tot seguit, els bolquers. Li va netejar el culet. Arran del drama viscut aquella tarda, i per estalviar-se problemes, va decidir tornar als bolquers d’un sol ús. I quan estava a punt d’enganxar l’últim extrem de la cinta adhesiva del bolquer, del bressol va esclatar un «No!». Llavors, quatre xiscles eixordadors i una ràfega de cinquanta nos van ressonar per tot el pis. I en la foscor, la Martina mirava son pare amb uns ulls que semblaven ganivets.
I en la foscor, la Martina mirava son pare amb uns ulls que semblaven ganivets.
Cagat de por i patint per no espantar els veïns, el Xavi va afanyar-se a posar-li els bolquers de tela altra vegada, amb un absorbent net. Aquest cop, la Martina es va deixar fer, en silenci. Semblava un angelet. I es va adormir. Al menjador, el Xavi es va servir un whisky doble. Va fer una recerca exhaustiva per Internet per esbrinar què coi li passava a la seva filla, però no va trobar cap explicació psicològica que li resultés convincent. No creia en les possessions infernals, però que la seva filla en fos víctima li va semblar, en aquells moments, més que plausible. Va buscar el telèfon d’algun exorcista especialitzat en criatures i el va anotar en un paper. Abans de telefonar-li, va fer un truc a son pare, a qui li va explicar el cas amb pèls i senyals. ―Xavi, fill. Deixa’t d’exorcismes. El que passa és que la teva nena ha sortit a son pare: és una presumida. I que jo faig uns bolquers que desperten passions…! El pare reia, a l’altra banda del telèfon. ―No sé amb quines històries em véns, ara, papa. T’anuncio que la Martina és l’encarnació de Satanàs! I en comptes de proposar-me solucions, aprofites la mínima excusa per tirar-te floretes!? ―Vols solucions? Tindràs solucions. Ara, vés a dormir. Això sí, posa’t un crucifix a la tauleta de nit, per si de cas…! El Xavi va sentir com al pare se li escapava el riure. I va penjar el telèfon, emprenyat. L’endemà, el pare es va presentar a casa amb un assortiment de bolquers reutilitzables de tots colors, fets per ell. I la Martina els va rebre amb rialles angelicals. Semblava un cotonet fluix de sucre. Fins que, mesos més tard, va arribar el moment que el Xavi temia més: el dia que li havien de retirar els bolquers.