La primera paraula que va dir la Martina no va ser papa, ni tete, ni Xavi. Va ser no.
moda infantil, bolquers de roba, bolquers reutilitzables, residu zero, consum Aquella tarda, la nena havia estrenat els bolquers reutilitzables que li havia fet el iaio, que tenia molta traça amb el fil i l’agulla i gust de sobres a l’hora de triar les teles. El Xavi i la Martina eren a casa. Era l’hora del bany. Ella jeia al canviador, i ell es barallava per poder-la despullar i ficar-la dins la banyera abans que l’aigua es refredés. La nena agitava les cames i clavava puntades de peu a l’aire, i deia que no, que no i que no, i es retorçava sobre el canviador cada cop que son pare feia l’intent de treure-li els bolquers. I l’aigua de la banyera es va refredar. I la Martina se’n va anar a dormir amb aquells mateixos bolquers posats. Passada la mitjanit, que era quan la nena dormia més profundament, el Xavi va acostar-se al bressol. Va començar a desbotonar-li el pijamet i, tot seguit, els bolquers. Li va netejar el culet. Arran del drama viscut aquella tarda, i per estalviar-se problemes, va decidir tornar als bolquers d’un sol ús. I quan estava a punt d’enganxar l’últim extrem de la cinta adhesiva del bolquer, del bressol va esclatar un «No!». Llavors, quatre xiscles eixordadors i una ràfega de cinquanta nos van ressonar per tot el pis. I en la foscor, la Martina mirava son pare amb uns ulls que semblaven ganivets.
I en la foscor, la Martina mirava son pare amb uns ulls que semblaven ganivets.
Cagat de por i patint per no espantar els veïns, el Xavi va afanyar-se a posar-li els bolquers de tela altra vegada, amb un absorbent net. Aquest cop, la Martina es va deixar fer, en silenci. Semblava un angelet. I es va adormir. Al menjador, el Xavi es va servir un whisky doble. Va fer una recerca exhaustiva per Internet per esbrinar què coi li passava a la seva filla, però no va trobar cap explicació psicològica que li resultés convincent. No creia en les possessions infernals, però que la seva filla en fos víctima li va semblar, en aquells moments, més que plausible. Va buscar el telèfon d’algun exorcista especialitzat en criatures i el va anotar en un paper. Abans de telefonar-li, va fer un truc a son pare, a qui li va explicar el cas amb pèls i senyals. ―Xavi, fill. Deixa’t d’exorcismes. El que passa és que la teva nena ha sortit a son pare: és una presumida. I que jo faig uns bolquers que desperten passions…! El pare reia, a l’altra banda del telèfon. ―No sé amb quines històries em véns, ara, papa. T’anuncio que la Martina és l’encarnació de Satanàs! I en comptes de proposar-me solucions, aprofites la mínima excusa per tirar-te floretes!? ―Vols solucions? Tindràs solucions. Ara, vés a dormir. Això sí, posa’t un crucifix a la tauleta de nit, per si de cas…! El Xavi va sentir com al pare se li escapava el riure. I va penjar el telèfon, emprenyat. L’endemà, el pare es va presentar a casa amb un assortiment de bolquers reutilitzables de tots colors, fets per ell. I la Martina els va rebre amb rialles angelicals. Semblava un cotonet fluix de sucre. Fins que, mesos més tard, va arribar el moment que el Xavi temia més: el dia que li havien de retirar els bolquers.