A Opcions resumim el consum conscient en tres claus bàsiques: la primera és consumir menys, que s’explica per ella mateixa, i la tercera és comprar amb criteri, que també s’entén força per on deu anar. En canvi, la clau del mig, la segona, és consumir sense comprar. I aquí sovint ens cal donar més explicacions. Aclarim d’entrada, per si algú ho dubtava, que no estem fent una crida als furts i robatoris, tot i que aquesta seria, certament, una forma de poder consumir sense comprar.
Consumir i comprar són verbs que, en l’anomenada societat del consum, s’utilitzen molt sovint com a sinònims. Però el cas és que tenen significats força diferents. El primer, segons el DIEC, és “utilitzar (un producte) per a satisfer una necessitat real o creada”. En canvi, comprar vol dir “adquirir a canvi d’un import [quantitat de diners] convingut”. Aquestes dues definicions, posades en relació, ens obren una interessant finestra d’oportunitats. Podem definir el consum sense compra com la “satisfacció d’una necessitat mitjançant un bé del qual no en tenim la propietat o del qual n’hem obtingut la propietat sense comprar-lo”. Així doncs, si deixem a banda la possibilitat d’usurpació de la propietat per mitjans il·legals, ens queden dues grans línies d’acció.
En primer lloc, podem usar sense posseir. És a dir, consumir accedint a l’ús d’un bé, no a la seva propietat. Això, que dit així pot quedar una mica abstracte, passa per accions tan senzilles i habituals com anar a la biblioteca a buscar un dvd, demanar el trepant a la veïna o llogar un projector per a una festa. Cada una d’aquestes accions, són exemple de les tres vies que tenim per usar sense posseir: La primera són els béns de propietat compartida, com ara els recursos de les biblioteques o els mitjans públics de transport; La segona, els béns prestats, ja sigui entre amics, coneguts o familiars o a través de xarxes formals, i la tercera els béns llogats. Són diverses maneres d’estalviar diners i recursos, guanyar espai a casa i evitar el malbarament.
En segon lloc, podem posseir sense comprar. I això, que pot semblar complicat, tampoc no és tan difícil. Podem participar en xarxes d’intercanvi o redistribució, per exemple, que permeten que el que en una casa ja no fa servei, arribi a mans de qui ho necessita, sense que els diners hi intervinguin de cap manera. Com els mercats d’intercanvi que es fan en molts pobles i ciutats o les webs especialitzades a posar en contacte qui dona amb qui necessita. Una altra manera de posseir l’objecte que ens cal i no tenim és aprofitar material de rebuig per, amb una mica d’imaginació i destresa, convertir-lo en allò que ha de satisfer la nostra necessitat.
Consumir sense comprar, doncs, és una manera de satisfer necessitats que, sovint, ens posa en contacte amb la comunitat i, en prescindir del patró del diner, fomenta altres pautes de relació. És una forma de consumir especialment interessant perquè no només redueix la nostra petjada ecològica, sinó que també trenca amb l’individualisme de la societat de consum.   Laia Tresserra Directora d’Opcions

El model econòmic actual s’ha desenvolupat basant-se en conceptes d’economia lineal, on els recursos s’extreuen de l’entorn, es processen i d’ells s’obtenen els productes. Però en aquest model també es genera una important quantitat de residus que suposen fins al 90% de la quantitat total de recursos extrets del mitjà i que s’han de gestionar adequadament per a que no suposin un dany ambiental. L’eficiència del procés productiu es limita a l’entrada de matèries primeres i sortides de producte, mentre que els recursos extractius consumits (juntament amb l’energia consumida en això) i la gestió dels residus generats (amb els seus efectes ambientals) no solen ser considerats. Això provoca una avaluació errònia del model econòmic on només preval el curt termini i no es consideren les afeccions a l’entorn global a llarg termini ni la seva repercussió sobre l’economia.
L’alternativa basada en un model econòmic circular suposa un plantejament completament diferent a una escala que consideri la totalitat del procés productiu, des de l’extracció fins a la gestió dels possibles residus que es generin passant a considerar-los com a recursos per a altres processos productius paral·lels. A la pràctica es tracta de reproduir el model de gestió de recursos de la natura, on tots els materials que es van formant són transformats en recursos i incorporats novament al cicle productiu, amb el qual el concepte de “residu” es defineix com alguna cosa sense valor ni utilitat i amb un potencial dany sobre l’entorn.
L’exemple més evident d’aquest model seria el cicle de la matèria orgànica, on totes les restes orgàniques (tant animals com vegetals) generades a la natura són realment recursos que, transformats mitjançant l’acció de micro i macroorganismes, retornen al sòl com a nutrients que permeten el desenvolupament de nous vegetals, incorporant-se de nou en la cadena tròfica.
Precisament aquests residus orgànics, que són els més fàcilment reciclats i gestionats a la naturalesa sota un concepte d’economia circular, són els principals components dels residus sòlids que generem a la nostra societat.
Qualsevol aproximació a la gestió dels residus orgànics hauria de basar-se en la seva consideració com un potencial recurs donada la necessitat de matèria orgànica dels sòls per recuperar i conservar la seva fertilitat. El sòl no és un recurs renovable i és la font principal del nostre aliment i la base de la sobirania alimentària. A partir d’aquest punt es pot entendre i valorar la necessitat real de retornar matèria orgànica als sòls en les millors condicions. I aquí els denominats tractaments biològics, digestió anaeròbia i compostatge, són els elements clau. De tots dos és el compostatge el que garanteix un producte final estabilitzat, higienitzat i amb valuoses propietats per al sòl tant a nivell físic, com químic i biològic.
El compostatge permet, per la seva robustesa i capacitat de realitzar-se a qualsevol escala, gestionar la matèria orgànica de forma local i simple. L’exemple més clar seria el denominat “compostatge domèstic”, que es realitza a les pròpies llars, o el “compostatge comunitari”, on un grup de generadors (normalment diverses famílies) tracten els residus orgànics dels seus domicilis de manera conjunta en un mateix espai comú.
Aquests dos models cada vegada més estesos a nivell global, eviten la recollida i transport de la matèria orgànica, és a dir, que el seu primer avantatge és reduir el transport d’aigua (estalvi d’energia i d’emissions de CO2). El segon avantatge és el tractament immediat i local dels residus orgànics, la qual cosa suposa convertir-los en un recurs local. L’èxit d’aquest model depèn directament del coneixement del procés biològic pels usuaris, així com de disposar dels recursos mínims necessaris per controlar els paràmetres fonamentals del procés biològic (humitat, porositat, temperatura,…).
La següent escala en l’aplicació del compostatge, plantes comarcals que puguin arribar a funcionar en xarxa per compartir maquinària i personal, exigeix una recollida de qualitat de la matèria orgànica per permetre que els sistemes de tractament i gestió posteriors puguin prioritzar la senzillesa sense renunciar a l’eficiència material i energètica. Aquest model permetria fins i tot considerar sinergies en el tractament complementari d’altres residus orgànics de la zona, com els agrícoles i ramaders.
En qualsevol cas cap plantejament de gestió de residus, siguin del tipus que siguin, pot abordar-se sense començar per prioritzar la prevenció o reducció. El millor residu sempre és aquell que no es genera. I una vegada tenint absolutament clar el quin, com i el per què de l’objectiu a aconseguir, en quant a l’aprofitament dels residus orgànics com a recurs, desenvolupar estratègies que propiciïn la seva gestió de forma local. L’avantatge dels models de tractament locals vénen donades pel gran contingut en aigua dels residus orgànics, que encareix el seu transport, i per la seva alta biodegradabilitat que, en condicions controlades, permet que siguin transformats, mitjançant tècniques senzilles de compostatge, en un producte de gran qualitat agronòmica, estabilitzat i higienitzat: el compost. A més, s’aconsegueix una major separació i neteja de les altres fraccions residuals reciclables (paper, plàstics, metalls, vidre, etc.), cosa que facilita i millora el seu reciclatge.
No obstant, les bases d’aquest plantejament també descansen en la necessitat de formació tècnica als responsables del seguiment, disponibilitat de recursos (especialment el material estructurant o complementari) i educació ambiental i comunicació en els dos sentits amb els participants (famílies) perquè coneguin i comprenguin la importància de la correcta gestió dels seus residus. Coneixement, educació, comunicació i sinergia en l’ús dels recursos són les quatre potes d’aquest model de gestió dels residus més abundants que generem, els orgànics, i que permet transformar-los en un valuós i necessari recurs.   Ramón Plana, Consultor en Tractaments Biològics de Residus Orgànics plana.compost@gmail.com – www.maestrocompostador.com

Vivimos en una sociedad de consumo, donde nosotros los ciudadanos, o mejor dicho, los consumidores, nos hemos convertido en el engranaje que la hace funcionar. Y es que desde que nos levantamos hasta que nos acostamos estamos consumiendo: agua, energía, ropa, comida, electrónica, servicios… constantemente, todos los días de nuestra vida. Y la rueda económica sobre la que se basa nuestra sociedad funciona “gracias” a las empresas que nos proveen todo esto que consumimos.  
Entonces las empresas tienen una gran influencia en la sociedad. Analicemos a las empresas. ¿Por qué nace una empresa? ¿Para qué se crea? ¿Qué papel tienen en la sociedad y en el planeta?
  Supongamos empresa A. Hace bolígrafos y a nacido con el objetivo de maximizar sus beneficios económicos. Para esto produce sus bolígrafos en el sudeste asiático porque ahí puede contratar a personas que legalmente pueden trabajar largas horas por un salario muy pequeño. Además los residuos de la tinta de sus bolígrafos van directamente al río que hay al lado de la fábrica. Despreocuparse de los residuos es lo más barato. Menor coste de producción, mayor beneficio.
Supongamos empresa B hace bolígrafos y nace con el objetivo de darles a todos los niños del mundo un bolígrafo y un cuaderno con el que ir a la escuela. El beneficio que obtienen con la venta de sus bolígrafos les sirve para pagar salarios y seguir con el negocio que les permite cumplir este objetivo. La empresa B paga un salario digno a sus trabajadores y sus residuos de tinta pasan por unos filtros que limpian la contaminación.
Si todo el mundo compra bolígrafos de la empresa A, la empresa A prosperará y crecerá, junto con su proceso productivo. Si todo el mundo compra bolígrafos de la empresa B, la empresa B prosperará y crecerá, junto con su proceso productivo. Así de sencillo. Así de poderoso.
Y ahora os invito a pensar. ¿Cuál es el objetivo de la mayoría de las empresas a las que les compramos sus productos? ¿De qué estamos siendo cómplices con nuestro consumo de sus productos? Históricamente las empresas se crearon con el objetivo principal de maximizar sus beneficios económicos. Por suerte, muchos empresarios y emprendedores se han dado cuenta del papel fundamental que tienen las empresas en la sociedad y el planeta, y en los últimos años ha nacido una nueva generación de empresas que utilizan el dinero que generan como herramienta para hacer un bien social o medioambiental.
Entonces, ¿qué es para mi el consumo? El consumo es la mayor fuerza democrática de nuestra sociedad. Con cada euro que gastamos estamos decidiendo qué tipo de sociedad estamos construyendo. Qué empresas crecen y prosperan, que procesos productivos cercen y prosperan.
Y esto creo que es una muy buena noticia. Porque somos nosotros, como consumidores, los que podemos construir una sociedad más justa, sostenible y respetuosa con el medio ambiente. El poder está en nuestras manos.
Javier Velasco, Lendi app

Culets sense plàstic

“Estava esgarrifada llegint sobre tots els químics que s’utilitzen pels bolquers. No vaig ni pensar en bolquers ecològics i vaig començar el meu viatge pel món de la roba”


“Volia limitar l’exposició de la meva filla als químics, però una cop vaig començar em vaig adonar del barats que són i com de bons són pel medi ambient i per la nostra família”.


“Perquè són millors pel món, millors pel meu nadó, fàcils, divertits, i menys cars que els d’un sol ús”


Avui en dia la majoria de gent que té un nadó fa servir bolquers d’usar i llençar sense parar-se a pensar en com afecten l’entorn, la butxaca i la salut dels més petits.
Tots busquem la comoditat, i aquest és el punt fort dels bolquers d’un sol ús, però aquests articles d’higiene infantil alhora tenen moltes contrapartides:  aquests bolquers esdevenen ràpidament escombraries (cada nadó en genera més d’una tona al llarg de 24 mesos!) i suposen una gran despesa econòmica.

Els món dels bolquers ha evolucionat força al llarg dels darrers 70 anys. La generació que actualment són avis van dur bolquers que bàsicament eren draps de tela i es rentaven a mà perquè no hi havia rentadores. Com que no eren impermeables, s’havien de canviar molt sovint i fàcilment tacaven la roba del nadó o del llit. Els anys 50 van aparèixer els primers bolquers d’usar i llençar, que aleshores eren un article de luxe, i els anys 70 van esdevenir més econòmics i es van popularitzar pel fet de ser impermeables i per la comoditat que suposava no haver-los de rentar. Darrerament torna el concepte de bolquer reutilitzable però modernitzat, ja que s’ha innovat molt en aquest àmbit desenvolupant parts exteriors impermeables i parts interiors de materials naturals absorbents, i el mercat ofereix models adaptats a totes les necessitats i fàcils de rentar a la rentadora.

El bolquer de tela reutilitzable és l’alternativa moderna, pràctica i sostenible per al planeta, l’economia domèstica i la salut dels nostres fills.

 

Els bolquers i el medi ambient

Com bona part dels productes que consumim, el primer problema és l’ús massiu de matèries primeres que requereix la seva fabricació. La majoria dels bolquers d’un sol ús (que acostumen a tenir tres capes per ser el màxim eficients) estan fets de plàstics sintètics, cel·lulosa i gels superabsorbents (SAP) per a la part absorbent. De les tres capes de materials diferents, concretament la primera sol ser de polipropilè i impedeix el retorn de la humitat, la segona de cel·lulosa en flocs i una capa exterior impermeable de polietilè. A més dels gels superabsorbents, també incorporen adhesius i gomes elàstiques. Com és sabut, els plàstics (i encara més els d’un sol ús) no són materials respectuosos amb l’entorn, ja que provenen del petroli, un recurs no renovable.  A més a més, l’ús massiu de cel·lulosa contribueix a desforestar els boscos, emet gasos amb efecte d’hivernacle i consumeix molta aigua dolça.

Quan els bolquers arriben a les nostres mans ens pensem que ens salven la vida perquè ens ajuden amb el dia a dia dels nostres nadons, i un cop utilitzats els llencem a les escombraries i ens n’oblidem per sempre. Però desprès del nostre ús el problema segueix.

Es calcula que els primer 24 mesos de vida un sol nadó genera 1.050kg de bolquers, més d’una tona!

Si multipliquem això per la quantitat de nadons de la vostra ciutat, país o continent… la xifra és astronòmica! Actualment a Catalunya els bolquers representen l’1.75% del total de residus municipals. Aquest percentatge aparentment pot semblar poca cosa, però és una quantitat significativa de deixalles que malmet el nostre entorn. Els bolquers d’un sol ús no es poden reciclar (tècnica i econòmicament) degut a la barreja de materials que contenen, per tant el seu destí final és un abocador o una incineradora, on entre d’altres perjudicis, s’emeten gasos amb efecte d’hivernacle. D’altra banda, suposa una gran despesa per a les administracions públiques que han de gestionar les tones de bolquers com a  residus.

 

Sortosament hi ha alternatives!

L’alternativa més comú són els bolquers reutilitzables. Cotó, cànem, una barreja dels dos i microfibres són els materials més utilitzats per la part absorbent, i plàstics i tela de fibres naturals pel cobertor. Aquests es poden rentar i no generen residus. Els únics residus són els excrements dels nadons, que es poden llençar pel vàter igual que els nostres. Alguns utilitzen una tela o forro entre la pell i el bolquer perquè sigui més fàcil recollir les caques, però tampoc genera residus perquè poden ser rentables o d’un sol ús però degradables.

Pot semblar que al rentar-los s’acabi igualant el volum d’aigua i energia utilitzats per produir els bolquers d’un sol ús, però si utilitzem rentadores eficients, plenes i assequem els bolquers al sol la despesa és inferior.

La producció de bolquers reutilitzables no només estalvia contaminació i residus, sinó que la seva fabricació no és tan massiva i es fa a petita escala. Si el consum és de proximitat també es redueix l’emissió de gasos associat al transport. I, per suposat, aquesta alternativa pot evitar fins a 1000 kg els residus per nadó i, per tant, la contaminació i la despesa pública relacionades amb la seva gestió.

 

Els bolquers i la salut

Si hi ha una cosa que preocupa els pares i mares quan tenen un nadó és la seva salut i benestar. Quan a l’ús de bolquers, la millor alternativa per garantir les dues coses són els reutilitzables. Ja que tant la composició com el sistema d’absorció d’aquests són molt més naturals.

Aquests bolquers, no només ofereixen més comoditat, sinó que protegeixen els nostres infants de químics tòxics, irritants i al·lèrgens com el SAP (gels superabsorbents) entre altres. A més a més, tenen una millor transpiració i mantenen la humitat i temperatura adequada a la zona genital, molt important en els nens ja que si fos massa elevada podria afectar la seva fertilitat.

Els nadons que utilitzen bolquers reutilitzables aprenen abans a controlar els esfínters i per tant deixen abans els bolquers, ja que perceben més la humitat i són més conscients del que excreten i del seu cos.

 

Els bolquers i l’economia

A primer cop d’ull pot semblar que els bolquers reutilitzables siguin més cars, però no ens deixem enganyar per les aparences. Només calen uns 20 bolquers de roba per nadó (pot variar segons el model), mentre que amb l’opció d’un sol ús un nadó consumeix més de 5.000 bolquers. Per tant és evident que els primers permeten un gran estalvi econòmic. A més a més, els bolquers reutilitzables es poden usar en un segon nadó, atès que tenen una vida mitja de fins a 4 anys.

Existeixen estudis econòmics sobre la despesa que suposa cada opció. L’any 2008 l’Agència de Residus de Catalunya va encarregar a Rezero que elaborés un estudi de l’estalvi econòmic associat a la prevenció de residus a la llar, el qual va concloure un estalvi superior a 600€ anuals per família que opta pels bolquers reutilitzables enfront dels d’un sol ús. Mentre el cost pel primer nadó amb bolquers d’un sol ús era de 1448,67€ aproximadament, amb els més barats dels reutilitzables sortia per 445,13€ aprox. Si es té una segona criatura no solapada amb la primera i es poden reutilitzar els bolquers, la despesa total per aquest dos fills seria de 3000,52€ fent ús de bolquers no reutilitzables i de 445,13€ amb els reutilitzables. Tot això pot variar si es fan servir diferents talles o si s’utilitzen bolquers reutilitzables de talla única i adaptables, que al final és l’opció que surt més econòmica.

Passar dels bolquers contaminants, cars i poc saludables als ecològics és fàcil amb els bolquers reutilitzables.

Aquí tens el secret!


  1. Kit recomanable: 20 bolquers reutilitzables
  2. Cada quan canvio de bolquer el meu nadó? Hi ha que estan obsessionats en canviar el bolquer molt sovint i d’altres que allarguen molt. En qualsevol cas, el culet de la majoria de nadons està confortable amb pocs bolquers al dia.
  3. On llenço les caques del meu nadó? Es poden llençar al vàter, igual que els excrements d’adult. Si fem servir algun paper absorbent d’un sol ús per contenir la femta entre la pell i el bolquer, convé que siguin compostables (identificats amb aquest símbol) i llençar-ho al rebuig.
  4. Com rentar-los sense morir en l’intent. Se’n poden acumular fins que convingui fer una rentadora, per exemple, una al dia o cada dos dies. És recomanable no barrejar la roba del nadó amb altra roba, utilitzar sabó suau i no fer servir suavitzant. A casa el programa de rentat que es fa servir habitualment per a la resta de la roba és suficient.
  5. Eixugat a l’aire o amb secadora? Sempre que es pugui, és molt millor eixugar-los estesos a l’aire que a la secadora, que consumeix molt i pot deteriorar els bolquers.

Quins tipus trio i on els puc trobar? Aquí disposeu de més informació

Les normatives per a la prevenció

Normatives per obligar els fabricants a que redissenyin els productes per fer-los duradors, reutilitzables, reciclables i lliures de tòxics.

Multar als productors que no ho portin a terme. És el cas de les bolquers d’un sol ús que actualment no es reciclen.

Més informació

Quan tenim un nadó utilitzem bolquers i no ens aturem a pensar en tot el que comporten pel nostre entorn aquests articles d’higiene personal.

En tota producció, el primer problema és l’ús massiu de matèries primeres. Per a fabricar bolquers d’usar i llençar -que requereixen fins a tres capes per arribar a ser eficients!!- s’utilitzen plàstics sintètics i cel·lulosa i gels superabsorbents (SAP) per la part absorbent. Com ja coneixem, els plàstics amb usos tan efímers són molt contaminants, ja que provenen del petroli i al tenir una vida tan curta i no ser reciclats embruten aigües continentals, sòls i mars. A més a més, l’ús massiu de cel·lulosa comporta desforestació, emissió de gasos i un gran ús d’aigua dolça.

 

Ens tenen inculcat, que els bolquers arriben a les nostres mans per a salvar-nos la vida, però un cop utilitzats els llencem a les escombraries i ens oblidem d’ells per sempre. Però desprès del nostre ús el problema segueix.

 

Es calcula que un nadó genera 1050kg de bolquers els primer 24 mesos. Actualment els bolquers representen el 1.75% del total de residus municipals (Catalunya). Això no només suposa una gran despesa per l’administració en la gestió sinó també un increïble impacte en el nostre entorn, ja que no es poden reciclar degut a la barreja de materials. El seu destí són els abocadors on la matèria orgànica es descompon, contamina les aigües i produeix un gas molt d’efecte hivernacle, el metà (CH4), i la part de plàstic no desapareix fins passats uns 200 anys. O poden acabar en incineradores on l’emissió de gasos d’efecte hivernacle augmenta.

 

Que no s’estengui el pànic: hi ha alternatives!!

L’alternativa més comú a aquest problema són els bolquers reutilitzables. Cotó, cànem, una barreja dels dos i microfibres són els materials més utilitzats per la part absorbent i plàstics i tela pel protector. El que diferencia aquests bolquers dels altres és que aquests es poden rentar i no generen residus. Els únics residus són els excrements dels nadons que es poden llençar pel vàter igual que els nostres. Alguns utilitzen una tela o forro entre la pell i el bolquer perquè sigui més fàcil recollir les caques, però tampoc genera residus perquè poden ser rentables o d’un sol ús però degradables.

 

Hi ha algunes persones que pensen que al rentar-los es pot acabar igualant el volum d’aigua i energia utilitzats per produir els primers, però si utilitzem rentadores eficients, plenes i assequem els bolquers al sol la despesa és inferior.

No només s’estalvia tota la contaminació i generació de residus en la producció, sinó que a més a més aquesta no és tan massiva i es fa en petita escala. D’aquesta manera el consum acostuma a ser de proximitat reduint així també l’emissió de gasos degut al transport. I per suposat, aquesta alternativa pot reduir fins a 1000 kg els residus generats per un nadó i per tant la despesa econòmica en la gestió i l’espai per la deposició d’aquests, a part de la contaminació.

 

Article de Laura Sanz (coordinació Anna Peña)

Millor pel bebè, per tu i pel medi ambient

Recepta per a un trinxat

Un cop cuit el brou, se separen els ingredients següents per a preparar el trinxat: col, patates, cansalada i botifarra negra. Afegim a més, 2 dents d’all i una mica d’oli

En una paella es daura la cansalada amb els alls tallats petits i es reserva. Les patates i la col, s’aixafen amb una forquilla i es passen per la paella amb l’oli perfumat dels alls i la cansalada, un cop els tenim ben enrossits, afegim la botifarra negra a dauets i anem remenant fins que es desfà.
Ho presentem com si fos una petita truita, o be amb un motlle, amb els alls i la cansalada per damunt.

 

Recepta per a una crema de verdures

Amb les pastanagues, el porro i la carbassa (la del violí o cacauet, es pot coure amb la pell i s’aprofita tot) i una mica de patata, només cal que ho triturem tot.

No posts were found.

La Dolores la van acomiadar el dia que feia cinquanta-vuit anys. Segons el de personal, la culpa que el negoci no rutllés era la competència ferotge de les grans empreses del tèxtil.
La Dolores la van acomiadar el dia que feia cinquanta-vuit anys. Segons el de personal, la culpa que el negoci no rutllés era la competència ferotge de les grans empreses del tèxtil, que produïen peces de roba calcades les unes a les altres, en quantitats inhumanes, i en països on la mà d’obra es pagava a preus irrisoris. La Dolores va callar. Va recollir les coses i va marxar sense acomiadar-se de ningú. A la pitrera, hi va desar el xec amb la quitança. Vint-i-cinc anys de feina com a modista ventilats en una conversa de deu minuts, una signatura i un bon grapat de milers d’euros. Era conscient que el més assenyat seria desar la mala llet en un calaix amb pany i clau, i els diners al banc per si mai venien temps de vaques magres. I sabia que vindrien. Ningú no la contractaria, a la seva edat i patint d’artrosi. Així que, fent cas del seny, els va ingressar al banc; fent cas del cor i de les entranyes, va gastar-ne una part en un bitllet d’avió a Tòquio. Marxaria l’endemà. Al Japó, no només va oblidar per uns dies que estava a l’atur, sinó que va tastar les delícies de la gastronomia japonesa, va aprendre a dir konnichi wa i va experimentar el que és viatjar a quatre-cents per hora en un tren bala. També s’hi va comprar un quimono, i aquest fet no seria tan excepcional si no fos perquè no el va comprar com a souvenir, sinó per esbrinar si era cert el que li havia dit la venedora: que en la confecció no es malbarata ni un retall de tela. La Dolores, a més de ser modista, era incrèdula i impacient. Per això, en arribar a casa després del viatge, i víctima del jetlag, el primer que va fer va ser deixar la motxilla al rebedor, alliberar la taula del taller i estendre-hi el quimono. Tot seguit, va enganxar el cul al tamboret, es va posar les ulleres de veure-hi, i va descosir-lo amb cura. Va col·locar totes les parts de tela sobre la taula, fent encaixar l’estampat, ben bé com si els retalls de roba fossin les peces d’un tangram. I, sí. Efectivament, formaven un rectangle perfecte.
Va col·locar totes les parts de tela sobre la taula, fent encaixar l’estampat, ben bé com si els retalls de roba fossin les peces d’un tangram. I, sí. Efectivament, formaven un rectangle perfecte.
Feta la revelació, la va envair el cansament. Es va posar el pijama i es va endinsar en els llençols, però l’excitació del que acabava de descobrir no li deixava agafar el son. Com podia ser que no se li hagués acudit abans? Ella, patronista des dels setze anys, que es desplaçava en bici, comprava a granel sempre que podia i no sortia de casa sense el cabàs, era incapaç de perdonar-se per haver viscut en la inòpia tot aquest temps. Tants retalls que havia arribat a llençar, en èpoques de producció frenètica, i n’hi hauria hagut prou amb una mica d’enginy per evitar-ho. Es va llevar, es va embolicar amb la bata i va tornar cap al taller. El cap li bullia, i les mans estaven frisoses per dissenyar nous patrons en què no es malbaratés res. Posseïda per aquest afany creador, la Dolores va treballar vint-i-quatre hores seguides fins a gestar l’embrió de la que seria la seva primera col·lecció. El mes següent el va passar tancada a casa. Repensant els dissenys, refent-los, tallant, cosint. I aprofitant fins a l’últim centímetre quadrat de teixit. Un any després, la Dolores presentaria la col·lecció a la setmana de la moda de París i contractaria cinc treballadors en plantilla. Al cap de poc, obriria la primera botiga al costat d’una d’aquelles botigues immenses que produeixen peces de roba calcades les unes a les altres, en quantitats inhumanes, i en països on la mà d’obra es paga a preus irrisoris.

El timbre torna a sonar. I, ara, sí, deixa anar un renec, apaga el televisor i s’arrossega fins a la porta. Guaita per l’espiell i el cor li fa un salt. És el tros de dona que va instal·lar-se al 4t 2a ara fa un mes.
recepta, arròs, pa ratllat, aprofitament alimentari, còmode, fàcil, moda, estil de vida, futur, reutilitzable, residu zero, consum, malbaratament alimentariEl Jaume li demana un minut. Un minut de res en què endreça el menjador, es posa una samarreta neta, es pentina, i resa perquè el company de pis avui no vingui a dormir. ―Hola, sóc la veïna del davant…. M’he deixat les claus a casa. Et fa res que em quedi una estona fins que torni algun dels meus companys? No trigaran gaire. De camí al menjador, el Jaume li diu que l’ha trobat a casa de miracle, perquè últimament treballa com un animal. Li ofereix una cervesa, i s’arrepapen. L’únic que se sent és el tic-tac del rellotge de paret i el murmuri de la tele del veí de dalt. El Jaume s’aclareix la gola. Plega les cames i alça la cella esquerra, que és el seu posat d’interessant, i trenca el silenci dient que és el xef del restaurant del carrer de sota, i que potser ja el coneix, perquè els seus cigrons a la catalana són famosos al barri. La veïna fa que no amb el cap i es du l’ampolla de cervesa als llavis, immutable. ―Jo sóc foodie ―diu amb un aire triomfal―. Segur que em coneixes, i més si ets del ram… Sóc la @pelroja_foodie a l’Instagram… El Jaume arronsa les espatlles. ―Ah, no sóc a Instagram. I això de foodie…!? Em sona, però… En sentir-ho, la veïna esclata en una rialla i li demana que en quin món viu. I llavors es recull els cabells, molls per la pluja i vermells com el foc, i s’apropa al Jaume per mostrar-li el seu compte d’Instagram. Està farcit de fotografies de plats delicats, amb noms exòtics i ingredients d’aquí i de països llunyans, a què centenars de milers persones d’arreu del món fan likes a tort i a dret. I en aquell mosaic de fotografies, ni rastre d’uns cigrons a la catalana o d’un fricandó. ―Calla, calla, que t’obriré un compte d’Instagram ―diu la veïna. I no el deixa dir ni mu, que ja té el telèfon del Jaume a les mans i fa dansar els dits per la pantalla a la velocitat de la llum―. A partir d’ara, seràs el @jaume_el_del_4t1a. Ell escura l’últim glop de cervesa i pensa que ara mateix l’únic que li importa és esbrinar el camí més curt fins als llavis de la @pelroja_foodie. ―Per cert ―la veïna li torna el mòbil―, ja que dius que ets cuiner… T’animes a preparar-me alguna cosa? A canvi, un dia et faré un carrot cake, sí? I també l’estrella dels meus brunchs, el plat amb què he aconseguit més likes, els ous a la florentina. El @jaume_el_del_4t1a es fa petit i empassa saliva. Potser el camí fins als llavis de la @pelroja_foodie serà més ardu del que pensava, si és que ha de conquerir una foodie com ella amb les quatre rampoines que té a la nevera.
Va cap a la cuina. Les cames li tremolen. Obre la nevera i deixa anar un sospir. El panorama és el de sempre: un bé de déu de sobres, iogurts amb la data de consum preferent ja passada, i fruites i verdures mig pansides que encara no sap per què no ha llençat a les escombraries.
Respira fondo. I es maleeix per haver-se quedat a casa mandrejant i no haver baixat al súper. Col·loca sobre el marbre les restes del risotto del dinar, el quart del pollastre a l’ast que va sobrar dissabte i dues pomes golden arrugades; també, un culet de vi blanc i un grapat de panses i pinyons, i un gotet amb clares d’ou i mitja barra de quart dura com una pedra. Posa una albergínia a escalivar als fogons, i reserva mitja llimona una mica resseca. Fa un cop d’ull a la data de consum preferent d’un iogurt natural: ahir. Genial, es pot consumir perfectament. Es posa el davantal i activa les neurones, i ben aviat fa anar estris i ingredients amunt i avall a un ritme trepidant. El ratllador per aquí, la fusta de tallar per allà, el zumzeig de la batedora, un raig d’oli a la paella, un cop de forn.
Des del llindar de la porta, la @pelroja_foodie observa amb la boca oberta com, en vint minuts i a partir de quatre ingredients de què ella s’hauria desfet, el @jaume_el_del_4t1a ha elaborat un menú que fa caure de cul: croquetes de risotto, pollastre a l’ast tunejat amb poma, panses i pinyons i vi blanc, i un puré d’albergínia amb llimona i iogurt acompanyat de torradetes. La @pelroja_foodie carrega plats, gots i coberts i para taula. I, secretament, s’alegra que en el menú no hi hagi postres; confia que les postres seran el Jaume. ―Bon aprofit! ―Ell li pica l’ullet i es disposa a clavar la forquilla en una de les croquetes. ―Espera! ―La @pelroja_foodie empunya el mòbil i dispara una fotografia. I amb una agilitat mai vista, l’edita i l’afegeix al seu perfil. I presenta el @jaume_el_del_4t1a als seus milers i milers de seguidors d’Instagram.

La tarda que li va venir la regla per primera vegada, l’havia passat rodant pel passeig marítim amb els patins. Després de mesos d’estar-ho intentant, havia aconseguit fer l’àngel, una de les piruetes estrella de la Monique Onthewheels, la seva patinadora preferida.
Per això, tot i el mal de ventre, va pujar cap a casa amb l’eufòria al pit i un somriure a la cara. Creuat el llindar de la porta, va patinar fins al lavabo, es va abaixar les calces, i hi va trobar una taqueta vermella. I va recordar les classes d’educació sexual i les converses amb la mare. Va tirar la cadena i va plantar-se davant del mirall a la recerca d’una prova que la infància se li acabava d’escapolir per la tassa del vàter. Els pits eren dues cireretes, encara; els malucs amb prou feines havien començat a arrodonir-se-li, i a l’aixella tot just hi havien brotat quatre pèls; les dents estaven ben ancorades a les genives, i al voltant dels ulls no hi havia indicis de cap pota de gall. Va respirar, alleugerida, i va afanyar-se a obrir l’armariet on durant tants anys havia vist les compreses i els tampons que guardava la mare. Però l’alleugeriment que havia sentit feia uns segons li va durar ben poc, perquè a l’armariet només va trobar tovalloles, pastilles de sabó i necessers de viatge. Ni rastre de compreses o tampons. Va regirar tots els calaixos de casa fins que va trobar un Salvaslip, que es va posar per sortir del pas. I mentre patinava en direcció a la sala d’estar va dir-se que quin infern haver nascut dona i haver d’aguantar, cada vint-i-vuit dies, aquell pegat de plàstic entre les cames i el dolor que li fiblava les entranyes. Va desplomar-se al sofà i se li va escapar una llàgrima. Amb aquest panorama, no sabia d’on trauria les forces per entrenar, i ja començava a fer-se a la idea que hauria de dir adéu a la copa en el pròxim campionat de patinatge. Com s’ho feia, la Monique Onthewheels, per estar sempre a tope? Es va arraulir al sofà i va engegar la tele i, per art de màgia, la Monique Onthewheels va aparèixer a la pantalla. Vestia com una guerrera i lliscava sobre un terra blanc i immaculat com si els patins fossin una extensió natural de les seves cames. Va fer la pirueta de l’àngel i, en aturar-se, va somriure i al seu costat va aparèixer la imatge d’un embut rosa de plàstic translúcid. Copa menstrual, es deia. La veu en off de la Monique Onthewheels va cantar-ne les bondats: fàcil d’utilitzar, neta i pràctica; i, el més important, com que dura anys, comporta un gran estalvi en residus i diners. Al final de l’anunci, la copa menstrual es transformava en una copa de campiona, que la patinadora alçava amb aire triomfal. La porta de l’entrada va espetegar i va sentir el dringar d’unes claus i els passos del pare. Va apagar la tele. ―Ei, papa. ―Es va aixecar i li va fer un petó.― Saps què? M’ha vingut la regla. El pare va deixar la jaqueta sobre el sofà amb cara de sorpresa. ―Caram. Ja? Ella va assentir. ―No sé on desa les compreses, ta mare… ―va dir el pare, atabalat.― Les has trobat? Vols que anem a comprar-ne, si no? ― Compreses?! Copa menstrual! ―va respondre amb suficiència.― Papa, estàs més antiquat que jo què sé…!
Compreses?! Copa menstrual! ―va respondre amb suficiència.― Papa, estàs més antiquat que jo què sé…!