El dimarts 22 de maig va tenir lloc la cerimònia d’entrega dels premis anuals de la Setmana Europea de la Prevenció de Residus.

 

Rezero va obtenir el premi al millor projecte de prevenció de residus entre totes les ONG europees presentades. Vam ser premiades pel nostre projecte de Websèrie  “Objectiu Rezero”- Jo Soc Coco, com ja sabeu una experiència pionera a tota Europa on cinc famílies accepten el repte de no produir escombraries en 30 dies.

 

Volem compartir el premi #EWWR amb les cinc famílies, les institucions, empreses i col·laboradors que ens han ajudat a fer que el projecte Objectiu #Rezero fos una realitat.

 

Voleu veure les fotos de l’acte? Cliqueu aquí

L’aigua per beure la tenim fàcilment al nostre abast: obrim l’aixeta de la cuina o del lavabo i surt aigua potable, bona per beure i que ha estat canalitzada i tractada per al nostre consum domèstic.

 

Fa aproximadament cinquanta anys, que es va generalitzar la distribució d’aigua potable a la majoria de cases des de captacions llunyanes: l’esforç que abans suposava anar-la a buscar a la font ja no cal. Tot i això no hem d’oblidar que l’aigua –abans que tot– és un bé públic i comunitari. La generalització del consum d’aigua envasada en les últimes dècades ha transformat el valor de l’aigua, i l’ha convertida en simple bé de consum.

Paral·lelament, les millores continuades en el servei han permès que l’aigua de l’aixeta tingui avui en dia un bon nivell de qualitat sanitària i al mateix temps hagi millorat molt les qualitats organolèptiques (olor i gust). Amb el sol gest d’obrir l’aixeta, disposem d’aigua a molt bon preu i respectuosa amb el medi ambient. Si la comparem amb l’aigua envasada, l’aigua de xarxa és molt més econòmica i ecològica.

Aigua de l’aixeta

És aigua de domini públic tractada i distribuïda a través d’una empresa privada, semiprivada o pública que gestiona el servei públic de l’aigua. Amb el rebut no paguem l’aigua sinó el seu tractament.

Generalment és aigua de fonts superficials (rius, llacs, embassaments i pous) que ha estat potabilitzada per fer-la òptima per al consum.

La composició mineral és més variable que en l’aigua envasada. Conté sempre per obligació legal un mínim de clor residual per assegurar-ne la potabilitat dins la xarxa de distribució.

No genera esgotament de recursos hídrics subterranis.

És més ecològica. Des de la captació fins al consum l’impacte és mínim: no necessita transportar l’aigua per carretera per arribar a totes les cases, mai no s’haurà de fabricar un envàs per oferir-la al consumidor i, com a conseqüència d’això, no s’haurà de tractar aquest envàs a través de la gestió dels residus municipals.

És molt més econòmica. A Catalunya pot ser fi ns a 500 vegades més barata.

L’aigua de l’aixeta és analitzada periòdicament a través de controls d’organismes públics

No totes les aigües d’aixeta són iguals, depèn del sistema de depuració i potabilització que té cada territori. En el cas que es desitgi millorar-ne les propietats organolèptiques (com el gust) i la composició, ja fa molts anys que hi ha diversos sistemes per filtrar-la (com el carbó actiu, l’osmosi inversa, etc.).

Aigua embotellada

És aigua de domini públic que ha passat a ser propietat d’una empresa que l’explota i en fa un negoci lucratiu.

Generalment és aigua subterrània que s’obté quan brolla en algun punt de la superfície o a través d’una perforació. Un petit percentatge de l’aigua envasada és aigua tractada, que no és res més que aigua de l’aixeta sotmesa a un tractament addicional i que després es comercialitza.

Té una composició mineral estable.

L’extracció intensiva genera esgotament de recursos hídrics subterranis i en conseqüència les fonts públiques poden quedar-se sense aigua. El cas del Montseny n’és un exemple, quan en èpoques de sequera la població local s’ha quedat sense subministrament d’aigua de xarxa perquè el 80% de l’aigua del massís l’exploten les empreses envasadores.

Es transporta des de llocs llunyans amb el consegüent impacte de consum de petroli i contaminació. S’utilitzen molts envasos de plàstic (matèria primera no renovable) d’un sol ús que, en el millor dels casos acabaran en el contenidor de reciclatge i, en el pitjor, en el contenidor de rebuig per cremar-los o enterrar-los.

Els plàstics d’usar i llençar, i en especial els envasos de begudes, són un dels residus més habituals entre la contaminació marina, ja que bona part no es recullen selectivament i sovint acaben al mar. Es calcula que l’any 2050 al mar hi haurà més plàstics que peixos! Els peixos confonen les partícules de plàstic amb el plàncton de manera que el plàstic i les substàncies tòxiques que atreu s’incorporen a la cadena alimentària, amb els perjudicis que pot causar als animals i a la nostra pròpia salut.

Una família catalana pot arribar a gastar 500 € anuals si beu aigua envasada.

L’aigua envasada s’analitza amb menor freqüència que l’aigua de l’aixeta.

Als espais públics i a la restauració l'aigua de l'aixeta al teu abast

El model econòmic actual s’ha desenvolupat basant-se en conceptes d’economia lineal, on els recursos s’extreuen de l’entorn, es processen i d’ells s’obtenen els productes. Però en aquest model també es genera una important quantitat de residus que suposen fins al 90% de la quantitat total de recursos extrets del mitjà i que s’han de gestionar adequadament per a que no suposin un dany ambiental. L’eficiència del procés productiu es limita a l’entrada de matèries primeres i sortides de producte, mentre que els recursos extractius consumits (juntament amb l’energia consumida en això) i la gestió dels residus generats (amb els seus efectes ambientals) no solen ser considerats. Això provoca una avaluació errònia del model econòmic on només preval el curt termini i no es consideren les afeccions a l’entorn global a llarg termini ni la seva repercussió sobre l’economia.

L’alternativa basada en un model econòmic circular suposa un plantejament completament diferent a una escala que consideri la totalitat del procés productiu, des de l’extracció fins a la gestió dels possibles residus que es generin passant a considerar-los com a recursos per a altres processos productius paral·lels. A la pràctica es tracta de reproduir el model de gestió de recursos de la natura, on tots els materials que es van formant són transformats en recursos i incorporats novament al cicle productiu, amb el qual el concepte de “residu” es defineix com alguna cosa sense valor ni utilitat i amb un potencial dany sobre l’entorn.

L’exemple més evident d’aquest model seria el cicle de la matèria orgànica, on totes les restes orgàniques (tant animals com vegetals) generades a la natura són realment recursos que, transformats mitjançant l’acció de micro i macroorganismes, retornen al sòl com a nutrients que permeten el desenvolupament de nous vegetals, incorporant-se de nou en la cadena tròfica.

Precisament aquests residus orgànics, que són els més fàcilment reciclats i gestionats a la naturalesa sota un concepte d’economia circular, són els principals components dels residus sòlids que generem a la nostra societat.

Qualsevol aproximació a la gestió dels residus orgànics hauria de basar-se en la seva consideració com un potencial recurs donada la necessitat de matèria orgànica dels sòls per recuperar i conservar la seva fertilitat. El sòl no és un recurs renovable i és la font principal del nostre aliment i la base de la sobirania alimentària. A partir d’aquest punt es pot entendre i valorar la necessitat real de retornar matèria orgànica als sòls en les millors condicions. I aquí els denominats tractaments biològics, digestió anaeròbia i compostatge, són els elements clau. De tots dos és el compostatge el que garanteix un producte final estabilitzat, higienitzat i amb valuoses propietats per al sòl tant a nivell físic, com químic i biològic.

El compostatge permet, per la seva robustesa i capacitat de realitzar-se a qualsevol escala, gestionar la matèria orgànica de forma local i simple. L’exemple més clar seria el denominat “compostatge domèstic”, que es realitza a les pròpies llars, o el “compostatge comunitari”, on un grup de generadors (normalment diverses famílies) tracten els residus orgànics dels seus domicilis de manera conjunta en un mateix espai comú.

Aquests dos models cada vegada més estesos a nivell global, eviten la recollida i transport de la matèria orgànica, és a dir, que el seu primer avantatge és reduir el transport d’aigua (estalvi d’energia i d’emissions de CO2). El segon avantatge és el tractament immediat i local dels residus orgànics, la qual cosa suposa convertir-los en un recurs local. L’èxit d’aquest model depèn directament del coneixement del procés biològic pels usuaris, així com de disposar dels recursos mínims necessaris per controlar els paràmetres fonamentals del procés biològic (humitat, porositat, temperatura,…).

La següent escala en l’aplicació del compostatge, plantes comarcals que puguin arribar a funcionar en xarxa per compartir maquinària i personal, exigeix una recollida de qualitat de la matèria orgànica per permetre que els sistemes de tractament i gestió posteriors puguin prioritzar la senzillesa sense renunciar a l’eficiència material i energètica. Aquest model permetria fins i tot considerar sinergies en el tractament complementari d’altres residus orgànics de la zona, com els agrícoles i ramaders.

En qualsevol cas cap plantejament de gestió de residus, siguin del tipus que siguin, pot abordar-se sense començar per prioritzar la prevenció o reducció. El millor residu sempre és aquell que no es genera. I una vegada tenint absolutament clar el quin, com i el per què de l’objectiu a aconseguir, en quant a l’aprofitament dels residus orgànics com a recurs, desenvolupar estratègies que propiciïn la seva gestió de forma local. L’avantatge dels models de tractament locals vénen donades pel gran contingut en aigua dels residus orgànics, que encareix el seu transport, i per la seva alta biodegradabilitat que, en condicions controlades, permet que siguin transformats, mitjançant tècniques senzilles de compostatge, en un producte de gran qualitat agronòmica, estabilitzat i higienitzat: el compost. A més, s’aconsegueix una major separació i neteja de les altres fraccions residuals reciclables (paper, plàstics, metalls, vidre, etc.), cosa que facilita i millora el seu reciclatge.

No obstant, les bases d’aquest plantejament també descansen en la necessitat de formació tècnica als responsables del seguiment, disponibilitat de recursos (especialment el material estructurant o complementari) i educació ambiental i comunicació en els dos sentits amb els participants (famílies) perquè coneguin i comprenguin la importància de la correcta gestió dels seus residus. Coneixement, educació, comunicació i sinergia en l’ús dels recursos són les quatre potes d’aquest model de gestió dels residus més abundants que generem, els orgànics, i que permet transformar-los en un valuós i necessari recurs.

 

Ramón Plana, Consultor en Tractaments Biològics de Residus Orgànics

plana.compost@gmail.com – www.maestrocompostador.com

Mira com s’ho fan a Julita i el Josep per començar amb el compostatge casolà al capítol 5 de la Websèrie Objectiu #Rezero

Segurament, no hi ha cap aroma que ens agradi més a tots que el cafè acabat de fer. Actualment, però, parlar de cafè ens porta a pensar en els nous exponents de la cultura de l’usar i llençar: les càpsules monodosi.

 

Des de que els senyor George Clooney aparegués a les nostres pantalles fent-nos veure lo meravellosa i glamourosa que pot arribar a ser la vida (més la seva que no pas la nostra) acompanyats d’una tassa de Nespresso, el consum de càpsules de monodosi i la generació de residus vinculada ha anat augmentat any rere any.

 

N’hi ha molts factors que explicarien l’èxit de vendes d’aquest producte a banda del glamour de les campanyes publicitàries: la pretesa exclusivitat que projecten les botigues de venda de les càpsules, l’accessibilitat a la compra de la màquina (és obvi que el negoci no es troba en la venda de la cafetera, sinó de les càpsules), la possibilitat de canviar de gust cada vegada que ens fem una tassa i, com no, el creure que les càpsules ens estalvien temps a l’hora de gaudir d’un bon cafè.

 

Que aquest producte ha estat ben rebut pel conjunt dels consumidors és una obvietat. Sovint l’evidencia més clara és pensar en la quantitat de productes d’altres marques similars que existeixen al mercat actualment (Nescafé propietaria de Nespresso y Dolce Gusto, Bosch responsable de Tassimo i Philips responsable de Senseo…). Es calcula que actualment les càpsules representen un terç del mercat de cafè europeu, amb un creixement anual de vendes de més del 9%.

 

I quin és el problema d’aquestes càpsules? Bàsicament que suposen un consum innecessari de recursos naturals i energia i que, en acabat de fer-nos el cafè, es converteixen en un residu de difícil gestió. Les càpsules són una barreja d’alumini, plàstic i matèria orgànica. És prou conegut l’impacte ambiental associat a la generació d’alumini.

Si tenim en compte que la proporció d’ús d’alumini a la càpsula és de 3g. per contenir 6g. de cafè, ens podem fer una idea del desaprofitament de recursos naturals que suposa.

 

A més, aquesta barreja de materials dificulta el seu reciclatge fent-lo un procés molt costós i que, per sobre de tot, representa una part molt petita del milions de càpsules-residu que es generen. És obvi que la major part de les càpsules-residu generades van a parar als abocadors, les incineradores i els fons dels nostres mars i oceans.

 

I en aquest punt, hem de tornar a parlar de la responsabilitat ampliada del productor que, tot i ser un principi exigit cada cop més per la Unió Europea, continua estant molt lluny de complir-se. De nou, trobem un producte d’elevat consum i per tant, generador de grans beneficis econòmics per les empreses impulsores, que es posa al mercat sense que ningú li exigeixi ja no que sigui reutilitzable o compostable, sinó sense cap garantia que es recuperarà i es gestionarà com a recurs. El que ens trobem és que la gestió dels milions de càpsules-residu que es generen és assumit pels nostres municipis a través de les recollides de residus municipals amb els costos econòmics que suposen.

 

Per sort, cada vegada hi ha més consumidors i administracions que prenen consciència sobre l’impacte de les càpsules. L’any 2016 la ciutat alemanya d’Hamburg prohibia la compra de càpsules monodosi per les dependències públiques. Recentment, el Govern Balear ha presentat un avantprojecte de llei de residus que inclou també la prohibició de les càpsules no reciclables.

 

És cert que en els darrers anys, han aparegut alternatives a les càpsules d’alumini com ara càpsules reutilitzables o càpsules compostables. Aquestes però suposen encara una petita part del mercat. A més, la millor alternativa és, sempre, no produir residus i en això les cafeteres que hem tingut a casa de tota la vida són les que més en poden ajudar. Igual que amb les càpsules també en tenim una gran varietat: italianes, franceses, alemanyes, turques, express….

 

What else? Zero waste, George! Zero waste…..

 

Rosa Garcia

Doctora en Sostenibilitat

Directora de Rezero

La Blanca ens va escriure un missatge al facebook explicant-nos que estaven intentant portar la iniciativa de l’objectiu #Rezero com a repte al facebook (fb challenge) per arribar a més gent. Us compartim la seva iniciativa així com l’enllaç a facebook.

~ El Repte ~

Hola som en Marcel i la Blanca, i aquí teniu la foto final dels residus que hem generat dues persones en 30 dies. Aquesta iniciativa realment ajuda a prendre consciència de la quantitat de residus que generem en el nostre dia a dia. Amb això, també ens agradaria encetar una demanda política per a una acció sistèmica per reduir els residus a nivell social global.

 

A més a més, ens encantaria poder-vos inspirar i demostrar que reduir residus a mínims és possible. Ens agradaria convidar a tothom, a fer una foto de les vostres deixalles durant 30 dies i convidar a altres amics a apuntar’se al repte.

 

PS. Només hem menjat dos dies a fora durant aquest mes. La majoria dels residus generats eren degut als torrons de nadal que ens van regalar, sinó casi tot és organic o paper reciclable.

 

~ Petita explicació ~

 

Vam sentir a parlar de la iniciativa Objectiu #Rezero al llegir l’article, veure les famílies seleccionades i els residus que generaven. I vam pensar que estaria bé guardar els nostres residus durant un mes per demostrar que és possible reduir molt. Dáquesta manera, tambe podriem convidar a altra gent a intentar-ho, per així generar una cadena, arribar a més gent d’una manera familiar, i ser mes efectius a la hora de ajudar al public a prendre consciencia.

 

La veritat que no hem fet res diferent durant aquest mes, som vegans a la pràctica, comprem les espècies, sabons, desodorants, detergents i altres productes de neteja a granel. La fruita la comprem al mercat, la verdura ens arriba en una capsa (que es reutilitza cada setmana) a casa (local i ecològica). El gra, cereals etc ho comprariem en una tenda a granel, però on vivim no n’hi ha, així que comprem sacs de 5 kg en una cooperativa de consum ecológic i anem omplint pots, un cop acabem els sacs reutilitzem la bossa del sac.

 

Estem encantats de col.laborar en la mesura que podem, i creiem pot ser una iniciativa interessant.

 

Una abraçada

Blanca Racionero Gómez

Fotoimpacte: “4 anys acumulant les seves escombraries”

A l’Objectiu #Rezero vam engrescar a les cinc famílies a guardar els residus que produïen abans de començar el repte i els vam fer una fotografia que ja haureu vist en aquesta pàgina web.

 

Doncs aquest fotògraf, després de quatre anys, va crear una sèrie fotogràfica molt impactant.

 

Al 2011, el fotògraf Antoine Repessé va deixar de llençar la brossa. Quatre anys més tard va començar a convertir aquest punt en una sèrie fotogràfica que va anomenar ‘#365 Unpacked’, que ens desafia a repensar el nostre paper com a consumidors.

 

Durant el període de 4 anys, l’artista basat en Lille ha acumulat més de 70 metres cúbics d’escombraries: 1.600 ampolles de llet, 4.800 rotllos de bany i 800 kg de diaris, tots els quals es va separar per a una visualització amb mé impacte: “Volia donar una dimensió estètica al meu treball”, explica. “L’elecció de classificar les escombraries dóna un efecte gràfic. He intentat produir una imatge perfecta que evoca alguna cosa inquietant”.

 

Amb la seva sèrie, Antoine aborda el principal obstacle per posar en marxa els grans canvis en la gestió dels residus o l’escalfament global: és tan invisible que aquests problemes són en la nostra vida quotidiana: “Sovint se’ns parla de la quantitat de residus que produïm, però crec que l’impacte d’una imatge pot ser més poderós que un munt de paraules “, comenta Repessé. “Espero que el meu projecte pugui inspirar el canvi”, i també ho fem.

Resultats de l’enquesta a xarxes: #copa o #tampons

La setmana passada en motiu del capítol de “les estudiants” de la Websèrie, vam fer la següent pregunta mitjançant una enquesta al facebook i a l’Instagram:
què tries o triaries per a la teva menstruació?
Va guanyar clarament com a tendència l’alternativa de la copa menstrual en contra dels elements d’un sol ús.
 
 
Alguns comentaris interessants extrets al preguntar quin és el principal argument per triar una o una altra opció:
Núria:

+ salut – residus +diners …és un pac molt interessant! jo el que més he agraït és salut, zero infeccions, que abans si que en tenia!

Vívian:

Els tampons són un bon negoci o per lo menys ho han sigut anys enrere, negoci que no vetlla (per variar) per la salut de la dona. Així que en primer lloc ho vaig fer per salut i també pensant en lo poc sostenibles que que resulten per al medi ambient…i quan vaig provar la copa, vaig ser conscient de lo que mestalviava de diners! Sempre em diuen que sembla que treballi per una empresa de copes per com les recomano!!

Ingrid:
Primer salut i després medi ambient. La resta, lògicament, és un plus.
La vaig provar al 2013 i des de aleshores no he tornat a fer servir una altre cosa.
Carla: 
La copa sense dubtar. Ha estat genial el canvi!
Alícia:
Sóc fan de la copa! És un invent fantàstic!
Xevi:
I, a més, a casa l’aprofitem amb aigua del rec de rosers i altres plantes! Un plus de ferro fantàstic per a elles!

Compra sense envasos

Pràcticament tot el que consumim actualment (aliments, productes d’higiene, neteja, papereria…) porta algun envàs o embalatge d’un sol ús. És tal la quantitat i varietat d’envasos que adquirim amb les nostres compres, que arribem a casa carregats de plàstics, cartrons, llaunes…

Però això no ha estat sempre així. I és que no fa pas tant, com sovint recorden molts avis i àvies, els productes es venien pràcticament tots a granel.

Cap als anys 80, per tal de reduir costos econòmics i afavorir la gran distribució, es van eliminar els envasos reutilitzables i es va donar el tret de sortida al deliri dels envasos d’usar i llençar. Els supermercats s’estalviaven les despeses de gestió, que passaven a recaure en la societat a través de les taxes de recollida i tractament de residus. Des de llavors, ens hem tornat addictes a la cultura de l’usar i llençar… Aquest canvi ha estat motivat per molts factors, entre d’altres la reducció en el consum de producte fresc i la seva substitució per menjars preparats i precuinats, amb el corresponent augment dels envasos associats.

Realment calen tants envasos? Si bé per preservar alguns productes de vegades és necessari un envàs, això no justifica la seva proliferació desmesurada ni que l’única opció sigui d’usar i llençar. De fet, bona part dels embolcalls tenen un ús més publicitari que funcional, per tant en realitat són innecessaris.

Afortunadament hi ha una nova corrent que defuig la bogeria del sobreenvasat. Els últims anys està ressorgint la compra a granel i la tornada als mercats.

El creixement d’aquesta tendència també s’atribueix a la preocupació, cada cop més gran, de la procedència i qualitat del que es menja. Els aliments ecològics i de proximitat es valoren cada cop més, i l’alimentació saludable amb la finalitat de prevenir malalties cada dia està més present en la nostra societat.

El fet és que cada cop hi ha més llocs on poder comprar sense envasos des de fruita i verdura, llegums, cereals, mels, olives a vins, sabons o detergents.

 

Comprar a granel i el medi ambient

La majoria d’envasos que utilitzem són de plàstic d’un sol ús. Es fabriquen a partir del petroli, un recurs no renovable, mitjançant uns processos altament contaminants. Molts productes estan formats per una barreja de materials, de vegades plàstics de diferents tipus, cosa que en condiciona el seu reciclatge. A més, els plàstics no són biodegradables i, si acaben a l’entorn (com passa amb les tones de plàstic que hi ha al mar), hi romanen durant segles. Si no es reciclen i acaben a la l’abocador o la incineradora, també contaminen. Quan els plàstics es cremen emeten substàncies tòxiques com dioxines, àcid clorhídric, metalls pesants i gasos amb efecte d’hivernacle com el diòxid de carboni.

Els envasos de vidre són una millor opció en tant que la majoria són 100% reciclables, tot i que no tots es recullen selectivament. I no hem d’oblidar que el reciclatge sovint comporta processos complexos, costosos i una despesa energètica.

El millor és optar per productes sense envasar o amb envasos reutilitzables, que disminueixen dràsticament la producció de brossa i així reduïm la pressió sobre el nostre entorn.

A més, la majoria de comerços de venda a granel potencien el producte de proximitat, i de vegades ecològic.

Amb la compra a granel, podem adquirir just el que necessitem i evitar llençar menjar perquè s’ha fet malbé.

 

Què ens estalviem en comprar sense envasos?

La crisi econòmica en la que vivim des de fa uns anys ha contribuït a canviar alguns hàbits. I és que comprar a granel permet controlar més la despesa i no comprar tant a la lleugera productes que després es faran malbé, per tant també evita que acabem llençant menjar. A més cada client és lliure d’endur-se la quantitat que més s’adeqüi a les seves necessitats i butxaca. A més, evitem pagar els envasos que de vegades ens cobren a preu de producte, com és el cas d’alguns aliments que es venen preparats en safata i on el preu inclou el pes de l’envàs a preu, per exemple, de bacallà.

A més, els productes sense envasos permeten estalviar costos als productors, distribuïdors i botiguers. I per suposat, també es redueix el cost de les administracions públiques en la gestió dels residus.

 

Menja sa, menja granel!

El consum d’avui dia ens porta a consumir productes preparats, precuinats i amb molts conservants perquè aguantin millor, tot i els envasos que suposadament fan aquesta funció. El productes dels mercats i dels comerços a granel acostumen a ser saludables. El consum de productes a granel sovint està associada a una alimentació basada en productes d’alt valor nutricional: frescos, secs, cuinats sense additius.

Estàs tip o tipa de bosses de plàstic, safates, brics, llaunes, ampolles…?

Que a casa teva no s’acumulin envasos és fàcil si compres a granel.

Aquí tens el secret!


  1. Kit recomanable: bossa de roba amb nanses i sense nanses reutilitzables, carretó, carmanyoles de diferents mides, oueres.
  2. Planifica la teva compra i no t’oblidis de les bosses de tela el carretó o el cabàs
  3. Porta carmanyoles, pots de vidre, bossetes de roba per a la comprar carn, peix, formatge, llegums, pasta, cereals, farina, fruita seca. És pràctic i pots guardar els aliments directament en arribar a casa. Pots reutilitzar pots de vidre d’altres aliments.
  4. Cansat de menjar sempre el mateix? Hi ha botigues a granel on pots trobar una gran varietat, fins a 2000 referències entre cereals, llegums, mels, llaminadures, farines.., o 40 tipus diferents d’olives!
  5. Pots escollir la quantitat exacta que desitgis i veure clarament el que compres i valorar fàcilment la qualitat del producte.
  6. Fes barri! Els productes a granel acostumen a comprar-se a comerços de barri especialitzats, així que reforcem l’economia local del petit comerç i els mercats municipals, i els productes de proximitat.
  7. Si al barri tens botigues de sabons i detergents a granel, ves-hi amb el teu envàs.
  8. Evitant els envasos d’un sol ús no només beneficia la teva butxaca i el nostre entorn, sinó que també estalviaràs viatges als contenidors.

Mira si la botiga del teu barri té el Distintiu de Comerç Verd. Els comerços que el tenen, segur que t’ofereixen els productes a granel.

Les normatives per a la prevenció

Responsabilitats i mesures per fomentar la venda a granel i l’ús d’envasos reutilitzables en la indústria, la distribució i el consum

Reclamem més oferta de productes a granel i en envasos reutilitzables per garantir el dret del consumidor a comprar sense residus. Es podria afavorir la venda de productes a granel, per exemple rebaixant als comerços la taxa de residus.

A vegades sembla que nosaltres com a consumidors/es som els principals responsables de la generació de residus, com si tot depengués de nosaltres. És veritat que l’opció de compra que escollim determinarà la quantitat de brossa que generem, però aquesta opció també va molt lligada a l’oferta dels establiments. Així que no ens enganyem, des dels productors fins les grans distribuïdores tenen part de responsabilitat, i per suposat també les administracions que tenen una arma molt potent per fer canviar les coses: la creació de normatives.

Què fan les administracions públiques per combatre la febre dels envasos? Quins incentius existeixen a dia d’avui per reduir-ne l’ús?

La veritat és que no hi ha un marc legal amb objectius i mesures vinculants contundents per reduir els envasos. S’hauria de fomentar més la responsabilitat ampliada del productor. Tot i això, hi ha casos concrets de països europeus que han creat mesures més restrictives, com Noruega, on s’aplica una taxa sobre els envasos d’un sol ús.

En alguns països com Alemanya els supermercats tenen l’obligatorietat de posar papereres on els consumidors puguin deixar els envasos que no volen. A Catalunya està prohibida la distribució gratuïta de bosses de plàstic de caixa, i caldrà veure si la mesura és suficient per assolir els objectius de reducció de la normativa europea.

Això és una botiga de mostra per poder fer proves — no es tramitaran comandes. Descartar