L’aigua per beure la tenim fàcilment al nostre abast: obrim l’aixeta de la cuina o del lavabo i surt aigua potable, bona per beure i que ha estat canalitzada i tractada per al nostre consum domèstic.

 

Fa aproximadament cinquanta anys, que es va generalitzar la distribució d’aigua potable a la majoria de cases des de captacions llunyanes: l’esforç que abans suposava anar-la a buscar a la font ja no cal. Tot i això no hem d’oblidar que l’aigua –abans que tot– és un bé públic i comunitari. La generalització del consum d’aigua envasada en les últimes dècades ha transformat el valor de l’aigua, i l’ha convertida en simple bé de consum.

Paral·lelament, les millores continuades en el servei han permès que l’aigua de l’aixeta tingui avui en dia un bon nivell de qualitat sanitària i al mateix temps hagi millorat molt les qualitats organolèptiques (olor i gust). Amb el sol gest d’obrir l’aixeta, disposem d’aigua a molt bon preu i respectuosa amb el medi ambient. Si la comparem amb l’aigua envasada, l’aigua de xarxa és molt més econòmica i ecològica.

Aigua de l’aixeta

És aigua de domini públic tractada i distribuïda a través d’una empresa privada, semiprivada o pública que gestiona el servei públic de l’aigua. Amb el rebut no paguem l’aigua sinó el seu tractament.

Generalment és aigua de fonts superficials (rius, llacs, embassaments i pous) que ha estat potabilitzada per fer-la òptima per al consum.

La composició mineral és més variable que en l’aigua envasada. Conté sempre per obligació legal un mínim de clor residual per assegurar-ne la potabilitat dins la xarxa de distribució.

No genera esgotament de recursos hídrics subterranis.

És més ecològica. Des de la captació fins al consum l’impacte és mínim: no necessita transportar l’aigua per carretera per arribar a totes les cases, mai no s’haurà de fabricar un envàs per oferir-la al consumidor i, com a conseqüència d’això, no s’haurà de tractar aquest envàs a través de la gestió dels residus municipals.

És molt més econòmica. A Catalunya pot ser fi ns a 500 vegades més barata.

L’aigua de l’aixeta és analitzada periòdicament a través de controls d’organismes públics

No totes les aigües d’aixeta són iguals, depèn del sistema de depuració i potabilització que té cada territori. En el cas que es desitgi millorar-ne les propietats organolèptiques (com el gust) i la composició, ja fa molts anys que hi ha diversos sistemes per filtrar-la (com el carbó actiu, l’osmosi inversa, etc.).

Aigua embotellada

És aigua de domini públic que ha passat a ser propietat d’una empresa que l’explota i en fa un negoci lucratiu.

Generalment és aigua subterrània que s’obté quan brolla en algun punt de la superfície o a través d’una perforació. Un petit percentatge de l’aigua envasada és aigua tractada, que no és res més que aigua de l’aixeta sotmesa a un tractament addicional i que després es comercialitza.

Té una composició mineral estable.

L’extracció intensiva genera esgotament de recursos hídrics subterranis i en conseqüència les fonts públiques poden quedar-se sense aigua. El cas del Montseny n’és un exemple, quan en èpoques de sequera la població local s’ha quedat sense subministrament d’aigua de xarxa perquè el 80% de l’aigua del massís l’exploten les empreses envasadores.

Es transporta des de llocs llunyans amb el consegüent impacte de consum de petroli i contaminació. S’utilitzen molts envasos de plàstic (matèria primera no renovable) d’un sol ús que, en el millor dels casos acabaran en el contenidor de reciclatge i, en el pitjor, en el contenidor de rebuig per cremar-los o enterrar-los.

Els plàstics d’usar i llençar, i en especial els envasos de begudes, són un dels residus més habituals entre la contaminació marina, ja que bona part no es recullen selectivament i sovint acaben al mar. Es calcula que l’any 2050 al mar hi haurà més plàstics que peixos! Els peixos confonen les partícules de plàstic amb el plàncton de manera que el plàstic i les substàncies tòxiques que atreu s’incorporen a la cadena alimentària, amb els perjudicis que pot causar als animals i a la nostra pròpia salut.

Una família catalana pot arribar a gastar 500 € anuals si beu aigua envasada.

L’aigua envasada s’analitza amb menor freqüència que l’aigua de l’aixeta.

Als espais públics i a la restauració l'aigua de l'aixeta al teu abast

El model econòmic actual s’ha desenvolupat basant-se en conceptes d’economia lineal, on els recursos s’extreuen de l’entorn, es processen i d’ells s’obtenen els productes. Però en aquest model també es genera una important quantitat de residus que suposen fins al 90% de la quantitat total de recursos extrets del mitjà i que s’han de gestionar adequadament per a que no suposin un dany ambiental. L’eficiència del procés productiu es limita a l’entrada de matèries primeres i sortides de producte, mentre que els recursos extractius consumits (juntament amb l’energia consumida en això) i la gestió dels residus generats (amb els seus efectes ambientals) no solen ser considerats. Això provoca una avaluació errònia del model econòmic on només preval el curt termini i no es consideren les afeccions a l’entorn global a llarg termini ni la seva repercussió sobre l’economia.

L’alternativa basada en un model econòmic circular suposa un plantejament completament diferent a una escala que consideri la totalitat del procés productiu, des de l’extracció fins a la gestió dels possibles residus que es generin passant a considerar-los com a recursos per a altres processos productius paral·lels. A la pràctica es tracta de reproduir el model de gestió de recursos de la natura, on tots els materials que es van formant són transformats en recursos i incorporats novament al cicle productiu, amb el qual el concepte de “residu” es defineix com alguna cosa sense valor ni utilitat i amb un potencial dany sobre l’entorn.

L’exemple més evident d’aquest model seria el cicle de la matèria orgànica, on totes les restes orgàniques (tant animals com vegetals) generades a la natura són realment recursos que, transformats mitjançant l’acció de micro i macroorganismes, retornen al sòl com a nutrients que permeten el desenvolupament de nous vegetals, incorporant-se de nou en la cadena tròfica.

Precisament aquests residus orgànics, que són els més fàcilment reciclats i gestionats a la naturalesa sota un concepte d’economia circular, són els principals components dels residus sòlids que generem a la nostra societat.

Qualsevol aproximació a la gestió dels residus orgànics hauria de basar-se en la seva consideració com un potencial recurs donada la necessitat de matèria orgànica dels sòls per recuperar i conservar la seva fertilitat. El sòl no és un recurs renovable i és la font principal del nostre aliment i la base de la sobirania alimentària. A partir d’aquest punt es pot entendre i valorar la necessitat real de retornar matèria orgànica als sòls en les millors condicions. I aquí els denominats tractaments biològics, digestió anaeròbia i compostatge, són els elements clau. De tots dos és el compostatge el que garanteix un producte final estabilitzat, higienitzat i amb valuoses propietats per al sòl tant a nivell físic, com químic i biològic.

El compostatge permet, per la seva robustesa i capacitat de realitzar-se a qualsevol escala, gestionar la matèria orgànica de forma local i simple. L’exemple més clar seria el denominat “compostatge domèstic”, que es realitza a les pròpies llars, o el “compostatge comunitari”, on un grup de generadors (normalment diverses famílies) tracten els residus orgànics dels seus domicilis de manera conjunta en un mateix espai comú.

Aquests dos models cada vegada més estesos a nivell global, eviten la recollida i transport de la matèria orgànica, és a dir, que el seu primer avantatge és reduir el transport d’aigua (estalvi d’energia i d’emissions de CO2). El segon avantatge és el tractament immediat i local dels residus orgànics, la qual cosa suposa convertir-los en un recurs local. L’èxit d’aquest model depèn directament del coneixement del procés biològic pels usuaris, així com de disposar dels recursos mínims necessaris per controlar els paràmetres fonamentals del procés biològic (humitat, porositat, temperatura,…).

La següent escala en l’aplicació del compostatge, plantes comarcals que puguin arribar a funcionar en xarxa per compartir maquinària i personal, exigeix una recollida de qualitat de la matèria orgànica per permetre que els sistemes de tractament i gestió posteriors puguin prioritzar la senzillesa sense renunciar a l’eficiència material i energètica. Aquest model permetria fins i tot considerar sinergies en el tractament complementari d’altres residus orgànics de la zona, com els agrícoles i ramaders.

En qualsevol cas cap plantejament de gestió de residus, siguin del tipus que siguin, pot abordar-se sense començar per prioritzar la prevenció o reducció. El millor residu sempre és aquell que no es genera. I una vegada tenint absolutament clar el quin, com i el per què de l’objectiu a aconseguir, en quant a l’aprofitament dels residus orgànics com a recurs, desenvolupar estratègies que propiciïn la seva gestió de forma local. L’avantatge dels models de tractament locals vénen donades pel gran contingut en aigua dels residus orgànics, que encareix el seu transport, i per la seva alta biodegradabilitat que, en condicions controlades, permet que siguin transformats, mitjançant tècniques senzilles de compostatge, en un producte de gran qualitat agronòmica, estabilitzat i higienitzat: el compost. A més, s’aconsegueix una major separació i neteja de les altres fraccions residuals reciclables (paper, plàstics, metalls, vidre, etc.), cosa que facilita i millora el seu reciclatge.

No obstant, les bases d’aquest plantejament també descansen en la necessitat de formació tècnica als responsables del seguiment, disponibilitat de recursos (especialment el material estructurant o complementari) i educació ambiental i comunicació en els dos sentits amb els participants (famílies) perquè coneguin i comprenguin la importància de la correcta gestió dels seus residus. Coneixement, educació, comunicació i sinergia en l’ús dels recursos són les quatre potes d’aquest model de gestió dels residus més abundants que generem, els orgànics, i que permet transformar-los en un valuós i necessari recurs.

 

Ramón Plana, Consultor en Tractaments Biològics de Residus Orgànics

plana.compost@gmail.com – www.maestrocompostador.com

Mira com s’ho fan a Julita i el Josep per començar amb el compostatge casolà al capítol 5 de la Websèrie Objectiu #Rezero

Es pot viure sense generar escombraries? Aquest és el repte Objectiu #Rezero que hem plantejat a 5 famílies durant un mes.

Les seves vivències se seguiran en cinc capítols, una sèrie per internet en què les càmeres entren a casa seva.

La sèrie s’estrena el 15 de gener, però hem presentat a tv3 el capítol pilot en plena època nadalenques i de rebaixes per conscienciar precisament en uns dies en què es generen més residus.

 

Veure la notícia

[COMERÇ VERD] Demana al teu proveïdor reduir l’embalatge

Parlant amb la Sílvia de René ens va comentar que, com a Comerç Verd, van demanar als seus proveïdors de reduir l’embalatge dels productes que els subministren, bàsicament pel que fa a elements de publicitat i màrqueting.

 

Volem fer eco d’aquesta bona pràctica, compartint el correu electrònic entre el Comerç Verd i el proveïdor. Amb aquest simple missatge han aconseguit reduir tot el que és propaganda i elements de marketing en botiga.

 

Felicitats a René!

 

Comerç Verd:

 

Hola proveïdor,

 

M’agradaria demanar-te amb qui he de parlar per temes de PLV (com per exemple, els displays per fer destacar algun producte) i marxandatge.

 

La nostra botiga pertany a la Xarxa de Comerç Verd que treballem sota els paràmetres del consum responsable i ens agradaria tractar un detall per evitar residus innecessaris en el nostre comerç.

 

Hem començat a contactar amb les empreses perquè abans d’enviar-nos documentació PLV o marxandatge ens consultin. Rebem moltes que van directament al contenidor de paper o plàstic i és una despesa per a l’empresa i un impacte per al planeta.

 

Recentment hem rebut unes bosses de plàstic (amb un disseny molt xulo per cert) però per a nosaltres innecessàries. Tenim prohibit donar bosses de plàstic a la botiga i tampoc volem fer-les pagar al consumidor final. A més amb la nova llei ens poden multar si regalem bosses de plàstic. Agrairíem prenguéssiu nota que no volem rebre aquest tipus de propaganda.

 

Agraïm per endavant el vostre suport.

 

Atentament

Comerç Verd

Més informació de René sobre electrodomèstics eficients:

El timbre torna a sonar. I, ara, sí, deixa anar un renec, apaga el televisor i s’arrossega fins a la porta. Guaita per l’espiell i el cor li fa un salt. És el tros de dona que va instal·lar-se al 4t 2a ara fa un mes.

recepta, arròs, pa ratllat, aprofitament alimentari, còmode, fàcil, moda, estil de vida, futur, reutilitzable, residu zero, consum, malbaratament alimentariEl Jaume li demana un minut. Un minut de res en què endreça el menjador, es posa una samarreta neta, es pentina, i resa perquè el company de pis avui no vingui a dormir.
―Hola, sóc la veïna del davant…. M’he deixat les claus a casa. Et fa res que em quedi una estona fins que torni algun dels meus companys? No trigaran gaire.

De camí al menjador, el Jaume li diu que l’ha trobat a casa de miracle, perquè últimament treballa com un animal. Li ofereix una cervesa, i s’arrepapen. L’únic que se sent és el tic-tac del rellotge de paret i el murmuri de la tele del veí de dalt. El Jaume s’aclareix la gola. Plega les cames i alça la cella esquerra, que és el seu posat d’interessant, i trenca el silenci dient que és el xef del restaurant del carrer de sota, i que potser ja el coneix, perquè els seus cigrons a la catalana són famosos al barri. La veïna fa que no amb el cap i es du l’ampolla de cervesa als llavis, immutable.
―Jo sóc foodie ―diu amb un aire triomfal―. Segur que em coneixes, i més si ets del ram… Sóc la @pelroja_foodie a l’Instagram…
El Jaume arronsa les espatlles.
―Ah, no sóc a Instagram. I això de foodie…!? Em sona, però…
En sentir-ho, la veïna esclata en una rialla i li demana que en quin món viu. I llavors es recull els cabells, molls per la pluja i vermells com el foc, i s’apropa al Jaume per mostrar-li el seu compte d’Instagram. Està farcit de fotografies de plats delicats, amb noms exòtics i ingredients d’aquí i de països llunyans, a què centenars de milers persones d’arreu del món fan likes a tort i a dret. I en aquell mosaic de fotografies, ni rastre d’uns cigrons a la catalana o d’un fricandó.
―Calla, calla, que t’obriré un compte d’Instagram ―diu la veïna. I no el deixa dir ni mu, que ja té el telèfon del Jaume a les mans i fa dansar els dits per la pantalla a la velocitat de la llum―. A partir d’ara, seràs el @jaume_el_del_4t1a.
Ell escura l’últim glop de cervesa i pensa que ara mateix l’únic que li importa és esbrinar el camí més curt fins als llavis de la @pelroja_foodie.
―Per cert ―la veïna li torna el mòbil―, ja que dius que ets cuiner… T’animes a preparar-me alguna cosa? A canvi, un dia et faré un carrot cake, sí? I també l’estrella dels meus brunchs, el plat amb què he aconseguit més likes, els ous a la florentina.
El @jaume_el_del_4t1a es fa petit i empassa saliva. Potser el camí fins als llavis de la @pelroja_foodie serà més ardu del que pensava, si és que ha de conquerir una foodie com ella amb les quatre rampoines que té a la nevera.

Va cap a la cuina. Les cames li tremolen. Obre la nevera i deixa anar un sospir. El panorama és el de sempre: un bé de déu de sobres, iogurts amb la data de consum preferent ja passada, i fruites i verdures mig pansides que encara no sap per què no ha llençat a les escombraries.

Respira fondo. I es maleeix per haver-se quedat a casa mandrejant i no haver baixat al súper. Col·loca sobre el marbre les restes del risotto del dinar, el quart del pollastre a l’ast que va sobrar dissabte i dues pomes golden arrugades; també, un culet de vi blanc i un grapat de panses i pinyons, i un gotet amb clares d’ou i mitja barra de quart dura com una pedra. Posa una albergínia a escalivar als fogons, i reserva mitja llimona una mica resseca. Fa un cop d’ull a la data de consum preferent d’un iogurt natural: ahir. Genial, es pot consumir perfectament. Es posa el davantal i activa les neurones, i ben aviat fa anar estris i ingredients amunt i avall a un ritme trepidant. El ratllador per aquí, la fusta de tallar per allà, el zumzeig de la batedora, un raig d’oli a la paella, un cop de forn.

Des del llindar de la porta, la @pelroja_foodie observa amb la boca oberta com, en vint minuts i a partir de quatre ingredients de què ella s’hauria desfet, el @jaume_el_del_4t1a ha elaborat un menú que fa caure de cul: croquetes de risotto, pollastre a l’ast tunejat amb poma, panses i pinyons i vi blanc, i un puré d’albergínia amb llimona i iogurt acompanyat de torradetes. La @pelroja_foodie carrega plats, gots i coberts i para taula. I, secretament, s’alegra que en el menú no hi hagi postres; confia que les postres seran el Jaume.
―Bon aprofit! ―Ell li pica l’ullet i es disposa a clavar la forquilla en una de les croquetes.
―Espera! ―La @pelroja_foodie empunya el mòbil i dispara una fotografia. I amb una agilitat mai vista, l’edita i l’afegeix al seu perfil. I presenta el @jaume_el_del_4t1a als seus milers i milers de seguidors d’Instagram.

Ja fora del bosc, i quan pensava que em moria, la iaia va aturar-se i va baixar de la bici. Era vintage. Del 2016, concretament, i l’havia restaurada ella mateixa els últims dies de primavera.

obolsescència programada, tecnologia, mòbils, moda, futur, reutilitzables, residu zero, consumAmb un gest de la mà em va convidar a encadenar la meva bici a una tanca, i li vaig fer cas. Després, vaig respirar fondo, em vaig eixugar la suor amb la samarreta i vaig beure’m a Sant Hilari l’aigua que duia a la cantimplora. Reviscolada, vaig observar el lloc on havíem anat a parar. Davant nostre naixia un carrer que es perdia en l’horitzó. L’asfalt era tot clivelles, i d’entre els panots de la vorera brotaven males herbes. A banda i banda, naus industrials de ciment armat queien a trossos. Vaig veure com una sargantana s’esmunyia per l’embornal, i a continuació vaig notar l’escalfor del braç de la iaia al voltant de les espatlles.
―Vine amb mi, xata ―va mussitar.
Plegades, vam caminar uns cent metres fins a aturar-nos en el que semblava un pàrquing.
―Ja deus haver vist a les notícies que d’aquí a quatre dies aquests edificis els transformaran en habitatges i oficines amb jardins verticals. I que en comptes de paviment, aquí on ens trobem creixeran carbassons i pastanagues. ―La iaia va mirar el nostre entorn amb el posat seriós. I va clavar els ulls en els meus. ―Volia dur-t’hi abans que hi facin res. Era aquí, on jo treballava d’enginyera. Ho sabies?
Llavors, va assenyalar l’edifici del davant amb un moviment de cap i em va semblar que se li humitejaven els ulls.
―I aquest va ser el meu primer disseny. ―Mirava la paret de la nau del davant, entapissada amb un anunci.― Va sortir al mercat… ―Va arrufar el nas, pensativa, i ràpidament va fer espetegar els dits, contenta d’haver trobat la resposta.― L’any 2018!
Va retirar el braç de les meves espatlles i de la butxaca en va treure el mòbil, amb què va fer quatre fotos del lloc on ens trobàvem.

―Coi, iaia. El teu mòbil és com el de l’anunci, no? ―vaig dir, agafant-l’hi de les mans.
―Sí. I ja fa més de vint anys que em dura.

―Coi, iaia. El teu mòbil és com el de l’anunci, no? ―vaig dir, agafant-l’hi de les mans.
―Sí. I ja fa més de vint anys que em dura.
Me’l va donar, orgullosa. Tot i ser tan antic, semblava d’última generació. La iaia va continuar:
―Com els edificis que ens envolten, n’hi ha hagut prou a anar-lo reconvertint amb el temps.
― Com si fos tan excepcional que un mòbil durés més de vint anys, iaia…!
―Ai, xata! ―La iaia va esclafir a riure.― No sé què us ensenyen a les classes d’història, avui en dia!