La Dolores la van acomiadar el dia que feia cinquanta-vuit anys. Segons el de personal, la culpa que el negoci no rutllés era la competència ferotge de les grans empreses del tèxtil.

La Dolores la van acomiadar el dia que feia cinquanta-vuit anys. Segons el de personal, la culpa que el negoci no rutllés era la competència ferotge de les grans empreses del tèxtil, que produïen peces de roba calcades les unes a les altres, en quantitats inhumanes, i en països on la mà d’obra es pagava a preus irrisoris. La Dolores va callar. Va recollir les coses i va marxar sense acomiadar-se de ningú. A la pitrera, hi va desar el xec amb la quitança. Vint-i-cinc anys de feina com a modista ventilats en una conversa de deu minuts, una signatura i un bon grapat de milers d’euros. Era conscient que el més assenyat seria desar la mala llet en un calaix amb pany i clau, i els diners al banc per si mai venien temps de vaques magres. I sabia que vindrien. Ningú no la contractaria, a la seva edat i patint d’artrosi. Així que, fent cas del seny, els va ingressar al banc; fent cas del cor i de les entranyes, va gastar-ne una part en un bitllet d’avió a Tòquio. Marxaria l’endemà.
Al Japó, no només va oblidar per uns dies que estava a l’atur, sinó que va tastar les delícies de la gastronomia japonesa, va aprendre a dir konnichi wa i va experimentar el que és viatjar a quatre-cents per hora en un tren bala. També s’hi va comprar un quimono, i aquest fet no seria tan excepcional si no fos perquè no el va comprar com a souvenir, sinó per esbrinar si era cert el que li havia dit la venedora: que en la confecció no es malbarata ni un retall de tela.
La Dolores, a més de ser modista, era incrèdula i impacient. Per això, en arribar a casa després del viatge, i víctima del jetlag, el primer que va fer va ser deixar la motxilla al rebedor, alliberar la taula del taller i estendre-hi el quimono. Tot seguit, va enganxar el cul al tamboret, es va posar les ulleres de veure-hi, i va descosir-lo amb cura. Va col·locar totes les parts de tela sobre la taula, fent encaixar l’estampat, ben bé com si els retalls de roba fossin les peces d’un tangram. I, sí. Efectivament, formaven un rectangle perfecte.

Va col·locar totes les parts de tela sobre la taula, fent encaixar l’estampat, ben bé com si els retalls de roba fossin les peces d’un tangram. I, sí. Efectivament, formaven un rectangle perfecte.

Feta la revelació, la va envair el cansament. Es va posar el pijama i es va endinsar en els llençols, però l’excitació del que acabava de descobrir no li deixava agafar el son. Com podia ser que no se li hagués acudit abans? Ella, patronista des dels setze anys, que es desplaçava en bici, comprava a granel sempre que podia i no sortia de casa sense el cabàs, era incapaç de perdonar-se per haver viscut en la inòpia tot aquest temps. Tants retalls que havia arribat a llençar, en èpoques de producció frenètica, i n’hi hauria hagut prou amb una mica d’enginy per evitar-ho. Es va llevar, es va embolicar amb la bata i va tornar cap al taller. El cap li bullia, i les mans estaven frisoses per dissenyar nous patrons en què no es malbaratés res. Posseïda per aquest afany creador, la Dolores va treballar vint-i-quatre hores seguides fins a gestar l’embrió de la que seria la seva primera col·lecció. El mes següent el va passar tancada a casa. Repensant els dissenys, refent-los, tallant, cosint. I aprofitant fins a l’últim centímetre quadrat de teixit.
Un any després, la Dolores presentaria la col·lecció a la setmana de la moda de París i contractaria cinc treballadors en plantilla. Al cap de poc, obriria la primera botiga al costat d’una d’aquelles botigues immenses que produeixen peces de roba calcades les unes a les altres, en quantitats inhumanes, i en països on la mà d’obra es paga a preus irrisoris.