L’aigua per beure la tenim fàcilment al nostre abast: obrim l’aixeta de la cuina o del lavabo i surt aigua potable, bona per beure i que ha estat canalitzada i tractada per al nostre consum domèstic.

 

Fa aproximadament cinquanta anys, que es va generalitzar la distribució d’aigua potable a la majoria de cases des de captacions llunyanes: l’esforç que abans suposava anar-la a buscar a la font ja no cal. Tot i això no hem d’oblidar que l’aigua –abans que tot– és un bé públic i comunitari. La generalització del consum d’aigua envasada en les últimes dècades ha transformat el valor de l’aigua, i l’ha convertida en simple bé de consum.

Paral·lelament, les millores continuades en el servei han permès que l’aigua de l’aixeta tingui avui en dia un bon nivell de qualitat sanitària i al mateix temps hagi millorat molt les qualitats organolèptiques (olor i gust). Amb el sol gest d’obrir l’aixeta, disposem d’aigua a molt bon preu i respectuosa amb el medi ambient. Si la comparem amb l’aigua envasada, l’aigua de xarxa és molt més econòmica i ecològica.

Aigua de l’aixeta

És aigua de domini públic tractada i distribuïda a través d’una empresa privada, semiprivada o pública que gestiona el servei públic de l’aigua. Amb el rebut no paguem l’aigua sinó el seu tractament.

Generalment és aigua de fonts superficials (rius, llacs, embassaments i pous) que ha estat potabilitzada per fer-la òptima per al consum.

La composició mineral és més variable que en l’aigua envasada. Conté sempre per obligació legal un mínim de clor residual per assegurar-ne la potabilitat dins la xarxa de distribució.

No genera esgotament de recursos hídrics subterranis.

És més ecològica. Des de la captació fins al consum l’impacte és mínim: no necessita transportar l’aigua per carretera per arribar a totes les cases, mai no s’haurà de fabricar un envàs per oferir-la al consumidor i, com a conseqüència d’això, no s’haurà de tractar aquest envàs a través de la gestió dels residus municipals.

És molt més econòmica. A Catalunya pot ser fi ns a 500 vegades més barata.

L’aigua de l’aixeta és analitzada periòdicament a través de controls d’organismes públics

No totes les aigües d’aixeta són iguals, depèn del sistema de depuració i potabilització que té cada territori. En el cas que es desitgi millorar-ne les propietats organolèptiques (com el gust) i la composició, ja fa molts anys que hi ha diversos sistemes per filtrar-la (com el carbó actiu, l’osmosi inversa, etc.).

Aigua embotellada

És aigua de domini públic que ha passat a ser propietat d’una empresa que l’explota i en fa un negoci lucratiu.

Generalment és aigua subterrània que s’obté quan brolla en algun punt de la superfície o a través d’una perforació. Un petit percentatge de l’aigua envasada és aigua tractada, que no és res més que aigua de l’aixeta sotmesa a un tractament addicional i que després es comercialitza.

Té una composició mineral estable.

L’extracció intensiva genera esgotament de recursos hídrics subterranis i en conseqüència les fonts públiques poden quedar-se sense aigua. El cas del Montseny n’és un exemple, quan en èpoques de sequera la població local s’ha quedat sense subministrament d’aigua de xarxa perquè el 80% de l’aigua del massís l’exploten les empreses envasadores.

Es transporta des de llocs llunyans amb el consegüent impacte de consum de petroli i contaminació. S’utilitzen molts envasos de plàstic (matèria primera no renovable) d’un sol ús que, en el millor dels casos acabaran en el contenidor de reciclatge i, en el pitjor, en el contenidor de rebuig per cremar-los o enterrar-los.

Els plàstics d’usar i llençar, i en especial els envasos de begudes, són un dels residus més habituals entre la contaminació marina, ja que bona part no es recullen selectivament i sovint acaben al mar. Es calcula que l’any 2050 al mar hi haurà més plàstics que peixos! Els peixos confonen les partícules de plàstic amb el plàncton de manera que el plàstic i les substàncies tòxiques que atreu s’incorporen a la cadena alimentària, amb els perjudicis que pot causar als animals i a la nostra pròpia salut.

Una família catalana pot arribar a gastar 500 € anuals si beu aigua envasada.

L’aigua envasada s’analitza amb menor freqüència que l’aigua de l’aixeta.

Als espais públics i a la restauració l'aigua de l'aixeta al teu abast

El model econòmic actual s’ha desenvolupat basant-se en conceptes d’economia lineal, on els recursos s’extreuen de l’entorn, es processen i d’ells s’obtenen els productes. Però en aquest model també es genera una important quantitat de residus que suposen fins al 90% de la quantitat total de recursos extrets del mitjà i que s’han de gestionar adequadament per a que no suposin un dany ambiental. L’eficiència del procés productiu es limita a l’entrada de matèries primeres i sortides de producte, mentre que els recursos extractius consumits (juntament amb l’energia consumida en això) i la gestió dels residus generats (amb els seus efectes ambientals) no solen ser considerats. Això provoca una avaluació errònia del model econòmic on només preval el curt termini i no es consideren les afeccions a l’entorn global a llarg termini ni la seva repercussió sobre l’economia.

L’alternativa basada en un model econòmic circular suposa un plantejament completament diferent a una escala que consideri la totalitat del procés productiu, des de l’extracció fins a la gestió dels possibles residus que es generin passant a considerar-los com a recursos per a altres processos productius paral·lels. A la pràctica es tracta de reproduir el model de gestió de recursos de la natura, on tots els materials que es van formant són transformats en recursos i incorporats novament al cicle productiu, amb el qual el concepte de “residu” es defineix com alguna cosa sense valor ni utilitat i amb un potencial dany sobre l’entorn.

L’exemple més evident d’aquest model seria el cicle de la matèria orgànica, on totes les restes orgàniques (tant animals com vegetals) generades a la natura són realment recursos que, transformats mitjançant l’acció de micro i macroorganismes, retornen al sòl com a nutrients que permeten el desenvolupament de nous vegetals, incorporant-se de nou en la cadena tròfica.

Precisament aquests residus orgànics, que són els més fàcilment reciclats i gestionats a la naturalesa sota un concepte d’economia circular, són els principals components dels residus sòlids que generem a la nostra societat.

Qualsevol aproximació a la gestió dels residus orgànics hauria de basar-se en la seva consideració com un potencial recurs donada la necessitat de matèria orgànica dels sòls per recuperar i conservar la seva fertilitat. El sòl no és un recurs renovable i és la font principal del nostre aliment i la base de la sobirania alimentària. A partir d’aquest punt es pot entendre i valorar la necessitat real de retornar matèria orgànica als sòls en les millors condicions. I aquí els denominats tractaments biològics, digestió anaeròbia i compostatge, són els elements clau. De tots dos és el compostatge el que garanteix un producte final estabilitzat, higienitzat i amb valuoses propietats per al sòl tant a nivell físic, com químic i biològic.

El compostatge permet, per la seva robustesa i capacitat de realitzar-se a qualsevol escala, gestionar la matèria orgànica de forma local i simple. L’exemple més clar seria el denominat “compostatge domèstic”, que es realitza a les pròpies llars, o el “compostatge comunitari”, on un grup de generadors (normalment diverses famílies) tracten els residus orgànics dels seus domicilis de manera conjunta en un mateix espai comú.

Aquests dos models cada vegada més estesos a nivell global, eviten la recollida i transport de la matèria orgànica, és a dir, que el seu primer avantatge és reduir el transport d’aigua (estalvi d’energia i d’emissions de CO2). El segon avantatge és el tractament immediat i local dels residus orgànics, la qual cosa suposa convertir-los en un recurs local. L’èxit d’aquest model depèn directament del coneixement del procés biològic pels usuaris, així com de disposar dels recursos mínims necessaris per controlar els paràmetres fonamentals del procés biològic (humitat, porositat, temperatura,…).

La següent escala en l’aplicació del compostatge, plantes comarcals que puguin arribar a funcionar en xarxa per compartir maquinària i personal, exigeix una recollida de qualitat de la matèria orgànica per permetre que els sistemes de tractament i gestió posteriors puguin prioritzar la senzillesa sense renunciar a l’eficiència material i energètica. Aquest model permetria fins i tot considerar sinergies en el tractament complementari d’altres residus orgànics de la zona, com els agrícoles i ramaders.

En qualsevol cas cap plantejament de gestió de residus, siguin del tipus que siguin, pot abordar-se sense començar per prioritzar la prevenció o reducció. El millor residu sempre és aquell que no es genera. I una vegada tenint absolutament clar el quin, com i el per què de l’objectiu a aconseguir, en quant a l’aprofitament dels residus orgànics com a recurs, desenvolupar estratègies que propiciïn la seva gestió de forma local. L’avantatge dels models de tractament locals vénen donades pel gran contingut en aigua dels residus orgànics, que encareix el seu transport, i per la seva alta biodegradabilitat que, en condicions controlades, permet que siguin transformats, mitjançant tècniques senzilles de compostatge, en un producte de gran qualitat agronòmica, estabilitzat i higienitzat: el compost. A més, s’aconsegueix una major separació i neteja de les altres fraccions residuals reciclables (paper, plàstics, metalls, vidre, etc.), cosa que facilita i millora el seu reciclatge.

No obstant, les bases d’aquest plantejament també descansen en la necessitat de formació tècnica als responsables del seguiment, disponibilitat de recursos (especialment el material estructurant o complementari) i educació ambiental i comunicació en els dos sentits amb els participants (famílies) perquè coneguin i comprenguin la importància de la correcta gestió dels seus residus. Coneixement, educació, comunicació i sinergia en l’ús dels recursos són les quatre potes d’aquest model de gestió dels residus més abundants que generem, els orgànics, i que permet transformar-los en un valuós i necessari recurs.

 

Ramón Plana, Consultor en Tractaments Biològics de Residus Orgànics

plana.compost@gmail.com – www.maestrocompostador.com

Mira com s’ho fan a Julita i el Josep per començar amb el compostatge casolà al capítol 5 de la Websèrie Objectiu #Rezero

Es pot viure sense generar escombraries? Aquest és el repte Objectiu #Rezero que hem plantejat a 5 famílies durant un mes.

Les seves vivències se seguiran en cinc capítols, una sèrie per internet en què les càmeres entren a casa seva.

La sèrie s’estrena el 15 de gener, però hem presentat a tv3 el capítol pilot en plena època nadalenques i de rebaixes per conscienciar precisament en uns dies en què es generen més residus.

 

Veure la notícia

[COMERÇ VERD] Demana al teu proveïdor reduir l’embalatge

Parlant amb la Sílvia de René ens va comentar que, com a Comerç Verd, van demanar als seus proveïdors de reduir l’embalatge dels productes que els subministren, bàsicament pel que fa a elements de publicitat i màrqueting.

 

Volem fer eco d’aquesta bona pràctica, compartint el correu electrònic entre el Comerç Verd i el proveïdor. Amb aquest simple missatge han aconseguit reduir tot el que és propaganda i elements de marketing en botiga.

 

Felicitats a René!

 

Comerç Verd:

 

Hola proveïdor,

 

M’agradaria demanar-te amb qui he de parlar per temes de PLV (com per exemple, els displays per fer destacar algun producte) i marxandatge.

 

La nostra botiga pertany a la Xarxa de Comerç Verd que treballem sota els paràmetres del consum responsable i ens agradaria tractar un detall per evitar residus innecessaris en el nostre comerç.

 

Hem començat a contactar amb les empreses perquè abans d’enviar-nos documentació PLV o marxandatge ens consultin. Rebem moltes que van directament al contenidor de paper o plàstic i és una despesa per a l’empresa i un impacte per al planeta.

 

Recentment hem rebut unes bosses de plàstic (amb un disseny molt xulo per cert) però per a nosaltres innecessàries. Tenim prohibit donar bosses de plàstic a la botiga i tampoc volem fer-les pagar al consumidor final. A més amb la nova llei ens poden multar si regalem bosses de plàstic. Agrairíem prenguéssiu nota que no volem rebre aquest tipus de propaganda.

 

Agraïm per endavant el vostre suport.

 

Atentament

Comerç Verd

Més informació de René sobre electrodomèstics eficients:

Cinc famílies accepten el repte de no produir residus en 30 dies i protagonitzaran una websèrie on-line

4 milions de tones de residus a l’any per municipi i un rati per càpita de 1,35 kg al dia a Catalunya són xifres alarmants contra les que ja lluiten molts consumidors anònimament. Amb #JoSocCoco, Rezero vol amplificar les seves experiències positives de no produir residus per connectar-es entre sí i posar-les en valor.

Rezero, entitat sense ànim de lucre que lluita des de fa una dècada per canviar el model de producció i consum cap al ‘residu zero’ en col·laboració amb agents socials i econòmics del país, va presentar el 22 de novembre el pilot de la websèrie Objectiu #Rezero, eix central de la campanya Jo Soc Coco.

Veure la repercussió mediàtica del projecte clicant aquí.

 

Amb Jo Soc Coco seguim realitats quotidianes per difondre els valors i la informació pràctica sobre l’estil de vida residu zero d’una manera positiva i empàtica. Es vol empoderar i capacitar la ciutadania envers la reducció de residus i la reutilització.

 

La campanya compta amb la col·laboració de l’Agència de Residus de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, així com el suport de les empreses i entitats MOONCUP, Roll’eat, Valira, Bitsybags, ADZNadons, Ecoreciclat i la cooperativa Opcions.

 

Un experiment social en forma de websèrie

Cinc famílies catalanes han acceptat el repte Objectiu #Rezero en 30 dies, una experiència pionera que trasllada a la pantalla en forma de websèrie la productora FORMA I&M.

En els 30 dies del repte han evitat embolcalls i envasos d’un sol ús, han planificat la compra setmanal en comerços a granel i dissenyaran accions d’aprofitament alimentari. La substitució de productes envasats o d’un únic us en la seva higiene, cuina i neteja domèstica tenen clars i immediats efectes positius a nivell econòmic, social, mediambiental i per la salut de les cinc famílies.

 

Contacte:

 

Marta Beltran /Directora de Projectes

T. 93 668 61 07 i 676 488 720

Anna Peña / Comunicació Rezero
T. 936 686 107 – 651 058 988

@rezerocat – www.rezero.cat

Quan tenim un nadó utilitzem bolquers i no ens aturem a pensar en tot el que comporten pel nostre entorn aquests articles d’higiene personal.

En tota producció, el primer problema és l’ús massiu de matèries primeres. Per a fabricar bolquers d’usar i llençar -que requereixen fins a tres capes per arribar a ser eficients!!- s’utilitzen plàstics sintètics i cel·lulosa i gels superabsorbents (SAP) per la part absorbent. Com ja coneixem, els plàstics amb usos tan efímers són molt contaminants, ja que provenen del petroli i al tenir una vida tan curta i no ser reciclats embruten aigües continentals, sòls i mars. A més a més, l’ús massiu de cel·lulosa comporta desforestació, emissió de gasos i un gran ús d’aigua dolça.

 

Ens tenen inculcat, que els bolquers arriben a les nostres mans per a salvar-nos la vida, però un cop utilitzats els llencem a les escombraries i ens oblidem d’ells per sempre. Però desprès del nostre ús el problema segueix.

 

Es calcula que un nadó genera 1050kg de bolquers els primer 24 mesos. Actualment els bolquers representen el 1.75% del total de residus municipals (Catalunya). Això no només suposa una gran despesa per l’administració en la gestió sinó també un increïble impacte en el nostre entorn, ja que no es poden reciclar degut a la barreja de materials. El seu destí són els abocadors on la matèria orgànica es descompon, contamina les aigües i produeix un gas molt d’efecte hivernacle, el metà (CH4), i la part de plàstic no desapareix fins passats uns 200 anys. O poden acabar en incineradores on l’emissió de gasos d’efecte hivernacle augmenta.

 

Que no s’estengui el pànic: hi ha alternatives!!

L’alternativa més comú a aquest problema són els bolquers reutilitzables. Cotó, cànem, una barreja dels dos i microfibres són els materials més utilitzats per la part absorbent i plàstics i tela pel protector. El que diferencia aquests bolquers dels altres és que aquests es poden rentar i no generen residus. Els únics residus són els excrements dels nadons que es poden llençar pel vàter igual que els nostres. Alguns utilitzen una tela o forro entre la pell i el bolquer perquè sigui més fàcil recollir les caques, però tampoc genera residus perquè poden ser rentables o d’un sol ús però degradables.

 

Hi ha algunes persones que pensen que al rentar-los es pot acabar igualant el volum d’aigua i energia utilitzats per produir els primers, però si utilitzem rentadores eficients, plenes i assequem els bolquers al sol la despesa és inferior.

No només s’estalvia tota la contaminació i generació de residus en la producció, sinó que a més a més aquesta no és tan massiva i es fa en petita escala. D’aquesta manera el consum acostuma a ser de proximitat reduint així també l’emissió de gasos degut al transport. I per suposat, aquesta alternativa pot reduir fins a 1000 kg els residus generats per un nadó i per tant la despesa econòmica en la gestió i l’espai per la deposició d’aquests, a part de la contaminació.

 

Article de Laura Sanz (coordinació Anna Peña)

Millor pel bebè, per tu i pel medi ambient