L’aigua per beure la tenim fàcilment al nostre abast: obrim l’aixeta de la cuina o del lavabo i surt aigua potable, bona per beure i que ha estat canalitzada i tractada per al nostre consum domèstic.

 

Fa aproximadament cinquanta anys, que es va generalitzar la distribució d’aigua potable a la majoria de cases des de captacions llunyanes: l’esforç que abans suposava anar-la a buscar a la font ja no cal. Tot i això no hem d’oblidar que l’aigua –abans que tot– és un bé públic i comunitari. La generalització del consum d’aigua envasada en les últimes dècades ha transformat el valor de l’aigua, i l’ha convertida en simple bé de consum.

Paral·lelament, les millores continuades en el servei han permès que l’aigua de l’aixeta tingui avui en dia un bon nivell de qualitat sanitària i al mateix temps hagi millorat molt les qualitats organolèptiques (olor i gust). Amb el sol gest d’obrir l’aixeta, disposem d’aigua a molt bon preu i respectuosa amb el medi ambient. Si la comparem amb l’aigua envasada, l’aigua de xarxa és molt més econòmica i ecològica.

Aigua de l’aixeta

És aigua de domini públic tractada i distribuïda a través d’una empresa privada, semiprivada o pública que gestiona el servei públic de l’aigua. Amb el rebut no paguem l’aigua sinó el seu tractament.

Generalment és aigua de fonts superficials (rius, llacs, embassaments i pous) que ha estat potabilitzada per fer-la òptima per al consum.

La composició mineral és més variable que en l’aigua envasada. Conté sempre per obligació legal un mínim de clor residual per assegurar-ne la potabilitat dins la xarxa de distribució.

No genera esgotament de recursos hídrics subterranis.

És més ecològica. Des de la captació fins al consum l’impacte és mínim: no necessita transportar l’aigua per carretera per arribar a totes les cases, mai no s’haurà de fabricar un envàs per oferir-la al consumidor i, com a conseqüència d’això, no s’haurà de tractar aquest envàs a través de la gestió dels residus municipals.

És molt més econòmica. A Catalunya pot ser fi ns a 500 vegades més barata.

L’aigua de l’aixeta és analitzada periòdicament a través de controls d’organismes públics

No totes les aigües d’aixeta són iguals, depèn del sistema de depuració i potabilització que té cada territori. En el cas que es desitgi millorar-ne les propietats organolèptiques (com el gust) i la composició, ja fa molts anys que hi ha diversos sistemes per filtrar-la (com el carbó actiu, l’osmosi inversa, etc.).

Aigua embotellada

És aigua de domini públic que ha passat a ser propietat d’una empresa que l’explota i en fa un negoci lucratiu.

Generalment és aigua subterrània que s’obté quan brolla en algun punt de la superfície o a través d’una perforació. Un petit percentatge de l’aigua envasada és aigua tractada, que no és res més que aigua de l’aixeta sotmesa a un tractament addicional i que després es comercialitza.

Té una composició mineral estable.

L’extracció intensiva genera esgotament de recursos hídrics subterranis i en conseqüència les fonts públiques poden quedar-se sense aigua. El cas del Montseny n’és un exemple, quan en èpoques de sequera la població local s’ha quedat sense subministrament d’aigua de xarxa perquè el 80% de l’aigua del massís l’exploten les empreses envasadores.

Es transporta des de llocs llunyans amb el consegüent impacte de consum de petroli i contaminació. S’utilitzen molts envasos de plàstic (matèria primera no renovable) d’un sol ús que, en el millor dels casos acabaran en el contenidor de reciclatge i, en el pitjor, en el contenidor de rebuig per cremar-los o enterrar-los.

Els plàstics d’usar i llençar, i en especial els envasos de begudes, són un dels residus més habituals entre la contaminació marina, ja que bona part no es recullen selectivament i sovint acaben al mar. Es calcula que l’any 2050 al mar hi haurà més plàstics que peixos! Els peixos confonen les partícules de plàstic amb el plàncton de manera que el plàstic i les substàncies tòxiques que atreu s’incorporen a la cadena alimentària, amb els perjudicis que pot causar als animals i a la nostra pròpia salut.

Una família catalana pot arribar a gastar 500 € anuals si beu aigua envasada.

L’aigua envasada s’analitza amb menor freqüència que l’aigua de l’aixeta.

Als espais públics i a la restauració l'aigua de l'aixeta al teu abast

El model econòmic actual s’ha desenvolupat basant-se en conceptes d’economia lineal, on els recursos s’extreuen de l’entorn, es processen i d’ells s’obtenen els productes. Però en aquest model també es genera una important quantitat de residus que suposen fins al 90% de la quantitat total de recursos extrets del mitjà i que s’han de gestionar adequadament per a que no suposin un dany ambiental. L’eficiència del procés productiu es limita a l’entrada de matèries primeres i sortides de producte, mentre que els recursos extractius consumits (juntament amb l’energia consumida en això) i la gestió dels residus generats (amb els seus efectes ambientals) no solen ser considerats. Això provoca una avaluació errònia del model econòmic on només preval el curt termini i no es consideren les afeccions a l’entorn global a llarg termini ni la seva repercussió sobre l’economia.

L’alternativa basada en un model econòmic circular suposa un plantejament completament diferent a una escala que consideri la totalitat del procés productiu, des de l’extracció fins a la gestió dels possibles residus que es generin passant a considerar-los com a recursos per a altres processos productius paral·lels. A la pràctica es tracta de reproduir el model de gestió de recursos de la natura, on tots els materials que es van formant són transformats en recursos i incorporats novament al cicle productiu, amb el qual el concepte de “residu” es defineix com alguna cosa sense valor ni utilitat i amb un potencial dany sobre l’entorn.

L’exemple més evident d’aquest model seria el cicle de la matèria orgànica, on totes les restes orgàniques (tant animals com vegetals) generades a la natura són realment recursos que, transformats mitjançant l’acció de micro i macroorganismes, retornen al sòl com a nutrients que permeten el desenvolupament de nous vegetals, incorporant-se de nou en la cadena tròfica.

Precisament aquests residus orgànics, que són els més fàcilment reciclats i gestionats a la naturalesa sota un concepte d’economia circular, són els principals components dels residus sòlids que generem a la nostra societat.

Qualsevol aproximació a la gestió dels residus orgànics hauria de basar-se en la seva consideració com un potencial recurs donada la necessitat de matèria orgànica dels sòls per recuperar i conservar la seva fertilitat. El sòl no és un recurs renovable i és la font principal del nostre aliment i la base de la sobirania alimentària. A partir d’aquest punt es pot entendre i valorar la necessitat real de retornar matèria orgànica als sòls en les millors condicions. I aquí els denominats tractaments biològics, digestió anaeròbia i compostatge, són els elements clau. De tots dos és el compostatge el que garanteix un producte final estabilitzat, higienitzat i amb valuoses propietats per al sòl tant a nivell físic, com químic i biològic.

El compostatge permet, per la seva robustesa i capacitat de realitzar-se a qualsevol escala, gestionar la matèria orgànica de forma local i simple. L’exemple més clar seria el denominat “compostatge domèstic”, que es realitza a les pròpies llars, o el “compostatge comunitari”, on un grup de generadors (normalment diverses famílies) tracten els residus orgànics dels seus domicilis de manera conjunta en un mateix espai comú.

Aquests dos models cada vegada més estesos a nivell global, eviten la recollida i transport de la matèria orgànica, és a dir, que el seu primer avantatge és reduir el transport d’aigua (estalvi d’energia i d’emissions de CO2). El segon avantatge és el tractament immediat i local dels residus orgànics, la qual cosa suposa convertir-los en un recurs local. L’èxit d’aquest model depèn directament del coneixement del procés biològic pels usuaris, així com de disposar dels recursos mínims necessaris per controlar els paràmetres fonamentals del procés biològic (humitat, porositat, temperatura,…).

La següent escala en l’aplicació del compostatge, plantes comarcals que puguin arribar a funcionar en xarxa per compartir maquinària i personal, exigeix una recollida de qualitat de la matèria orgànica per permetre que els sistemes de tractament i gestió posteriors puguin prioritzar la senzillesa sense renunciar a l’eficiència material i energètica. Aquest model permetria fins i tot considerar sinergies en el tractament complementari d’altres residus orgànics de la zona, com els agrícoles i ramaders.

En qualsevol cas cap plantejament de gestió de residus, siguin del tipus que siguin, pot abordar-se sense començar per prioritzar la prevenció o reducció. El millor residu sempre és aquell que no es genera. I una vegada tenint absolutament clar el quin, com i el per què de l’objectiu a aconseguir, en quant a l’aprofitament dels residus orgànics com a recurs, desenvolupar estratègies que propiciïn la seva gestió de forma local. L’avantatge dels models de tractament locals vénen donades pel gran contingut en aigua dels residus orgànics, que encareix el seu transport, i per la seva alta biodegradabilitat que, en condicions controlades, permet que siguin transformats, mitjançant tècniques senzilles de compostatge, en un producte de gran qualitat agronòmica, estabilitzat i higienitzat: el compost. A més, s’aconsegueix una major separació i neteja de les altres fraccions residuals reciclables (paper, plàstics, metalls, vidre, etc.), cosa que facilita i millora el seu reciclatge.

No obstant, les bases d’aquest plantejament també descansen en la necessitat de formació tècnica als responsables del seguiment, disponibilitat de recursos (especialment el material estructurant o complementari) i educació ambiental i comunicació en els dos sentits amb els participants (famílies) perquè coneguin i comprenguin la importància de la correcta gestió dels seus residus. Coneixement, educació, comunicació i sinergia en l’ús dels recursos són les quatre potes d’aquest model de gestió dels residus més abundants que generem, els orgànics, i que permet transformar-los en un valuós i necessari recurs.

 

Ramón Plana, Consultor en Tractaments Biològics de Residus Orgànics

plana.compost@gmail.com – www.maestrocompostador.com

Mira com s’ho fan a Julita i el Josep per començar amb el compostatge casolà al capítol 5 de la Websèrie Objectiu #Rezero

Compra sense envasos

Pràcticament tot el que consumim actualment (aliments, productes d’higiene, neteja, papereria…) porta algun envàs o embalatge d’un sol ús. És tal la quantitat i varietat d’envasos que adquirim amb les nostres compres, que arribem a casa carregats de plàstics, cartrons, llaunes…

Però això no ha estat sempre així. I és que no fa pas tant, com sovint recorden molts avis i àvies, els productes es venien pràcticament tots a granel.

Cap als anys 80, per tal de reduir costos econòmics i afavorir la gran distribució, es van eliminar els envasos reutilitzables i es va donar el tret de sortida al deliri dels envasos d’usar i llençar. Els supermercats s’estalviaven les despeses de gestió, que passaven a recaure en la societat a través de les taxes de recollida i tractament de residus. Des de llavors, ens hem tornat addictes a la cultura de l’usar i llençar… Aquest canvi ha estat motivat per molts factors, entre d’altres la reducció en el consum de producte fresc i la seva substitució per menjars preparats i precuinats, amb el corresponent augment dels envasos associats.

Realment calen tants envasos? Si bé per preservar alguns productes de vegades és necessari un envàs, això no justifica la seva proliferació desmesurada ni que l’única opció sigui d’usar i llençar. De fet, bona part dels embolcalls tenen un ús més publicitari que funcional, per tant en realitat són innecessaris.

Afortunadament hi ha una nova corrent que defuig la bogeria del sobreenvasat. Els últims anys està ressorgint la compra a granel i la tornada als mercats.

El creixement d’aquesta tendència també s’atribueix a la preocupació, cada cop més gran, de la procedència i qualitat del que es menja. Els aliments ecològics i de proximitat es valoren cada cop més, i l’alimentació saludable amb la finalitat de prevenir malalties cada dia està més present en la nostra societat.

El fet és que cada cop hi ha més llocs on poder comprar sense envasos des de fruita i verdura, llegums, cereals, mels, olives a vins, sabons o detergents.

 

Comprar a granel i el medi ambient

La majoria d’envasos que utilitzem són de plàstic d’un sol ús. Es fabriquen a partir del petroli, un recurs no renovable, mitjançant uns processos altament contaminants. Molts productes estan formats per una barreja de materials, de vegades plàstics de diferents tipus, cosa que en condiciona el seu reciclatge. A més, els plàstics no són biodegradables i, si acaben a l’entorn (com passa amb les tones de plàstic que hi ha al mar), hi romanen durant segles. Si no es reciclen i acaben a la l’abocador o la incineradora, també contaminen. Quan els plàstics es cremen emeten substàncies tòxiques com dioxines, àcid clorhídric, metalls pesants i gasos amb efecte d’hivernacle com el diòxid de carboni.

Els envasos de vidre són una millor opció en tant que la majoria són 100% reciclables, tot i que no tots es recullen selectivament. I no hem d’oblidar que el reciclatge sovint comporta processos complexos, costosos i una despesa energètica.

El millor és optar per productes sense envasar o amb envasos reutilitzables, que disminueixen dràsticament la producció de brossa i així reduïm la pressió sobre el nostre entorn.

A més, la majoria de comerços de venda a granel potencien el producte de proximitat, i de vegades ecològic.

Amb la compra a granel, podem adquirir just el que necessitem i evitar llençar menjar perquè s’ha fet malbé.

 

Què ens estalviem en comprar sense envasos?

La crisi econòmica en la que vivim des de fa uns anys ha contribuït a canviar alguns hàbits. I és que comprar a granel permet controlar més la despesa i no comprar tant a la lleugera productes que després es faran malbé, per tant també evita que acabem llençant menjar. A més cada client és lliure d’endur-se la quantitat que més s’adeqüi a les seves necessitats i butxaca. A més, evitem pagar els envasos que de vegades ens cobren a preu de producte, com és el cas d’alguns aliments que es venen preparats en safata i on el preu inclou el pes de l’envàs a preu, per exemple, de bacallà.

A més, els productes sense envasos permeten estalviar costos als productors, distribuïdors i botiguers. I per suposat, també es redueix el cost de les administracions públiques en la gestió dels residus.

 

Menja sa, menja granel!

El consum d’avui dia ens porta a consumir productes preparats, precuinats i amb molts conservants perquè aguantin millor, tot i els envasos que suposadament fan aquesta funció. El productes dels mercats i dels comerços a granel acostumen a ser saludables. El consum de productes a granel sovint està associada a una alimentació basada en productes d’alt valor nutricional: frescos, secs, cuinats sense additius.

Estàs tip o tipa de bosses de plàstic, safates, brics, llaunes, ampolles…?

Que a casa teva no s’acumulin envasos és fàcil si compres a granel.

Aquí tens el secret!


  1. Kit recomanable: bossa de roba amb nanses i sense nanses reutilitzables, carretó, carmanyoles de diferents mides, oueres.
  2. Planifica la teva compra i no t’oblidis de les bosses de tela el carretó o el cabàs
  3. Porta carmanyoles, pots de vidre, bossetes de roba per a la comprar carn, peix, formatge, llegums, pasta, cereals, farina, fruita seca. És pràctic i pots guardar els aliments directament en arribar a casa. Pots reutilitzar pots de vidre d’altres aliments.
  4. Cansat de menjar sempre el mateix? Hi ha botigues a granel on pots trobar una gran varietat, fins a 2000 referències entre cereals, llegums, mels, llaminadures, farines.., o 40 tipus diferents d’olives!
  5. Pots escollir la quantitat exacta que desitgis i veure clarament el que compres i valorar fàcilment la qualitat del producte.
  6. Fes barri! Els productes a granel acostumen a comprar-se a comerços de barri especialitzats, així que reforcem l’economia local del petit comerç i els mercats municipals, i els productes de proximitat.
  7. Si al barri tens botigues de sabons i detergents a granel, ves-hi amb el teu envàs.
  8. Evitant els envasos d’un sol ús no només beneficia la teva butxaca i el nostre entorn, sinó que també estalviaràs viatges als contenidors.

Mira si la botiga del teu barri té el Distintiu de Comerç Verd. Els comerços que el tenen, segur que t’ofereixen els productes a granel.

Les normatives per a la prevenció

Responsabilitats i mesures per fomentar la venda a granel i l’ús d’envasos reutilitzables en la indústria, la distribució i el consum

Reclamem més oferta de productes a granel i en envasos reutilitzables per garantir el dret del consumidor a comprar sense residus. Es podria afavorir la venda de productes a granel, per exemple rebaixant als comerços la taxa de residus.

A vegades sembla que nosaltres com a consumidors/es som els principals responsables de la generació de residus, com si tot depengués de nosaltres. És veritat que l’opció de compra que escollim determinarà la quantitat de brossa que generem, però aquesta opció també va molt lligada a l’oferta dels establiments. Així que no ens enganyem, des dels productors fins les grans distribuïdores tenen part de responsabilitat, i per suposat també les administracions que tenen una arma molt potent per fer canviar les coses: la creació de normatives.

Què fan les administracions públiques per combatre la febre dels envasos? Quins incentius existeixen a dia d’avui per reduir-ne l’ús?

La veritat és que no hi ha un marc legal amb objectius i mesures vinculants contundents per reduir els envasos. S’hauria de fomentar més la responsabilitat ampliada del productor. Tot i això, hi ha casos concrets de països europeus que han creat mesures més restrictives, com Noruega, on s’aplica una taxa sobre els envasos d’un sol ús.

En alguns països com Alemanya els supermercats tenen l’obligatorietat de posar papereres on els consumidors puguin deixar els envasos que no volen. A Catalunya està prohibida la distribució gratuïta de bosses de plàstic de caixa, i caldrà veure si la mesura és suficient per assolir els objectius de reducció de la normativa europea.

Què és i que t’aporta l’estil de vida Residu Zero?

En el cas de les persones s’aconsegueix l’objectiu Residu Zero a partir d’un estil de vida que posa consciència sobre els nostres actes de consum i de gestió dels residus a casa, amb repercussions positives directes per la nostra butxaca, la nostra salut i la del medi ambient:

L’important no és el que posseeixo, és el que visc

Aplicar el Residu Zero permet trencar amb el fet de comprar allò que la publicitat em fa creure que és bo per a nosaltres o les superofertes innecessàries. Com a consumidors, tenim més control sobre la nostra vida i sabem més sobre el que tenim. Aquesta és la part potser més satisfactòria, fins i tot més que reduir els residus.

El Residu Zero és un motor econòmic

A través de l’estil de vida Residu Zero, el consumidor dóna suport a productors i comerços locals, empreses que reparen i a tota la comunitat que fa que una ciutat sigui més habitable i càlida. La indústria local i emprenedors es beneficien directament del sistema i la ciutadania es torna un actor directe del capital local.

El Residu Zero ens estalvia diners i temps

Planificar la compra, reduir el consum de productes innecessaris, optar per un model d’oci no basat en el consum material… Això significa disposar de més temps per a nosaltres i estalviar diners que pots invertir en espais de creixement personal, relacions humanes i bons moments amb aquells que estimes.

Residu Zero vol dir menys residus i, per tant, menys danys mediambientals

Reciclar no és la solució al problema dels residus. Evitar els embalatges i els productes d’usar i llençar, evitar els productes d’higiene i neteja amb components no naturals, participar de les recollides selectives i reduir el malbaratament alimentari es tradueix en la reducció d’impactes relacionats amb la generació de residus i en l’esgotament dels recursos naturals.

El Residu Zero és saludable

Un consum conscient està sovint associat a productes naturals, sense químics, de proximitat, sense envasos plàstics… que disminueixen la càrrega tòxica dels nostres residus. El Residu Zero també implica reduir el tractament finalista de les nostres deixalles (abocadors i incineradores) i per tant millorar la nostra salut i la del medi ambient.

El Residu Zero crea comunitat

Enforteix el teixit social: les xarxes d’intercanvi i de segona mà, els establiments de reparació, les botigues a granel, els comerços i mercats de proximitat, el compostatge comunitari, l’emprenedoria social… Totes són plataformes magnífiques per a teixir relacions, complicitats i debats conscients.

El Residu Zero torna al sòl el que és del sòl

Tant si recollim selectivament l’orgànica com si fem compostatge casolà contribuïm a reduir l’impacte dels residus i aconseguim un recurs natural (el compost) molt necessari per als nostres sòls. A més, si fas el teu propi compost pots utilitzar-lo per a cultivar el teus propis aliments.

El Residu Zero és un camí per no contribuir a alguns conflictes socials i ambientals del planeta

Amb el consum responsable de determinats productes (aparells electrònics, mobiliari etc), l’adquisició de productes de segona mà com la roba i la reparació dels aparells elèctrics i electrònics evitem l’extracció de recursos naturals sovint associats a conflictes bèl·lics i d’explotació laboral del planeta.

El Residu Zero ajuda a les persones a connectar amb l’essència de la vida

Amb Residu Zero prenem més consciència de com el nostre consum impacta al planeta i ens empoderem per prendre decisions millors per a una vida més senzilla i el futur de la humanitat. El Residu Zero ens fa sentir més vius.

Residu Zero és un objectiu pragmàtic i visionari, que guia les persones a imitar els cicles de la natura, on tots els residus són recursos.

 

Forma part d’un moviment internacional que aglutina cada cop més ciutadans, organitzacions, empreses i administracions que volen avançar cap a un nou model de societat.


 

Residu Zero significa dissenyar i gestionar productes i processos per reduir el volum i la toxicitat dels residus i materials, conservar i recuperar tots els recursos, i no cremar-los ni enterrar-los. La implementació del Residu Zero evita l’abocament de residus a terra, aigua o aire i que són una amenaça per a la salut planetària, humana, animal o vegetal.

 

Definició de l’Aliança Internacional Zero Waste

“Residu Zero” no vol dir necessàriament que no hi hagi cap residu. Del que es tracta és:

 

– D’avançar cap a una economia circular en que tot residu pugui ser transformat en matèria primera des d’un punt de vista que maximitzi la sostenibilitat

– i d’evitar:

a. La generació de residus que poden ser evitats.

b. La disposició de residus en abocadors i incineradores que poden ser reutilitzats, reparats, reciclats o compostats,

c. La generació –via redisseny- dels residus que no puguin ser assimilats pel medi i,

d. Els residus pels que no hi hagi cap tecnologia sostenible que els pugui integrar o transformar en un nou producte.

e. Reduir els residus comporta també evitar les emissions equivalents de CO2 en un procés de “descarbonització” de l’economia.

Es pot viure sense generar escombraries? Aquest és el repte Objectiu #Rezero que hem plantejat a 5 famílies durant un mes.

Les seves vivències se seguiran en cinc capítols, una sèrie per internet en què les càmeres entren a casa seva.

La sèrie s’estrena el 15 de gener, però hem presentat a tv3 el capítol pilot en plena època nadalenques i de rebaixes per conscienciar precisament en uns dies en què es generen més residus.

 

Veure la notícia

[COMERÇ VERD] Demana al teu proveïdor reduir l’embalatge

Parlant amb la Sílvia de René ens va comentar que, com a Comerç Verd, van demanar als seus proveïdors de reduir l’embalatge dels productes que els subministren, bàsicament pel que fa a elements de publicitat i màrqueting.

 

Volem fer eco d’aquesta bona pràctica, compartint el correu electrònic entre el Comerç Verd i el proveïdor. Amb aquest simple missatge han aconseguit reduir tot el que és propaganda i elements de marketing en botiga.

 

Felicitats a René!

 

Comerç Verd:

 

Hola proveïdor,

 

M’agradaria demanar-te amb qui he de parlar per temes de PLV (com per exemple, els displays per fer destacar algun producte) i marxandatge.

 

La nostra botiga pertany a la Xarxa de Comerç Verd que treballem sota els paràmetres del consum responsable i ens agradaria tractar un detall per evitar residus innecessaris en el nostre comerç.

 

Hem començat a contactar amb les empreses perquè abans d’enviar-nos documentació PLV o marxandatge ens consultin. Rebem moltes que van directament al contenidor de paper o plàstic i és una despesa per a l’empresa i un impacte per al planeta.

 

Recentment hem rebut unes bosses de plàstic (amb un disseny molt xulo per cert) però per a nosaltres innecessàries. Tenim prohibit donar bosses de plàstic a la botiga i tampoc volem fer-les pagar al consumidor final. A més amb la nova llei ens poden multar si regalem bosses de plàstic. Agrairíem prenguéssiu nota que no volem rebre aquest tipus de propaganda.

 

Agraïm per endavant el vostre suport.

 

Atentament

Comerç Verd

Més informació de René sobre electrodomèstics eficients:

Cinc famílies accepten el repte de no produir residus en 30 dies i protagonitzaran una websèrie on-line

4 milions de tones de residus a l’any per municipi i un rati per càpita de 1,35 kg al dia a Catalunya són xifres alarmants contra les que ja lluiten molts consumidors anònimament. Amb #JoSocCoco, Rezero vol amplificar les seves experiències positives de no produir residus per connectar-es entre sí i posar-les en valor.

Rezero, entitat sense ànim de lucre que lluita des de fa una dècada per canviar el model de producció i consum cap al ‘residu zero’ en col·laboració amb agents socials i econòmics del país, va presentar el 22 de novembre el pilot de la websèrie Objectiu #Rezero, eix central de la campanya Jo Soc Coco.

Veure la repercussió mediàtica del projecte clicant aquí.

 

Amb Jo Soc Coco seguim realitats quotidianes per difondre els valors i la informació pràctica sobre l’estil de vida residu zero d’una manera positiva i empàtica. Es vol empoderar i capacitar la ciutadania envers la reducció de residus i la reutilització.

 

La campanya compta amb la col·laboració de l’Agència de Residus de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, així com el suport de les empreses i entitats MOONCUP, Roll’eat, Valira, Bitsybags, ADZNadons, Ecoreciclat i la cooperativa Opcions.

 

Un experiment social en forma de websèrie

Cinc famílies catalanes han acceptat el repte Objectiu #Rezero en 30 dies, una experiència pionera que trasllada a la pantalla en forma de websèrie la productora FORMA I&M.

En els 30 dies del repte han evitat embolcalls i envasos d’un sol ús, han planificat la compra setmanal en comerços a granel i dissenyaran accions d’aprofitament alimentari. La substitució de productes envasats o d’un únic us en la seva higiene, cuina i neteja domèstica tenen clars i immediats efectes positius a nivell econòmic, social, mediambiental i per la salut de les cinc famílies.

 

Contacte:

 

Marta Beltran /Directora de Projectes

T. 93 668 61 07 i 676 488 720

Anna Peña / Comunicació Rezero
T. 936 686 107 – 651 058 988

@rezerocat – www.rezero.cat

Culets sense plàstic

Avui en dia la majoria de gent que té un nadó fa servir bolquers d’usar i llençar sense parar-se a pensar en com afecten l’entorn, la butxaca i la salut dels més petits.
Tots busquem la comoditat, i aquest és el punt fort dels bolquers d’un sol ús, però aquests articles d’higiene infantil alhora tenen moltes contrapartides:  aquests bolquers esdevenen ràpidament escombraries (cada nadó en genera més d’una tona al llarg de 24 mesos!) i suposen una gran despesa econòmica.

Els món dels bolquers ha evolucionat força al llarg dels darrers 70 anys. La generació que actualment són avis van dur bolquers que bàsicament eren draps de tela i es rentaven a mà perquè no hi havia rentadores. Com que no eren impermeables, s’havien de canviar molt sovint i fàcilment tacaven la roba del nadó o del llit. Els anys 50 van aparèixer els primers bolquers d’usar i llençar, que aleshores eren un article de luxe, i els anys 70 van esdevenir més econòmics i es van popularitzar pel fet de ser impermeables i per la comoditat que suposava no haver-los de rentar. Darrerament torna el concepte de bolquer reutilitzable però modernitzat, ja que s’ha innovat molt en aquest àmbit desenvolupant parts exteriors impermeables i parts interiors de materials naturals absorbents, i el mercat ofereix models adaptats a totes les necessitats i fàcils de rentar a la rentadora.

El bolquer de tela reutilitzable és l’alternativa moderna, pràctica i sostenible per al planeta, l’economia domèstica i la salut dels nostres fills.

 

Els bolquers i el medi ambient

Com bona part dels productes que consumim, el primer problema és l’ús massiu de matèries primeres que requereix la seva fabricació. La majoria dels bolquers d’un sol ús (que acostumen a tenir tres capes per ser el màxim eficients) estan fets de plàstics sintètics, cel·lulosa i gels superabsorbents (SAP) per a la part absorbent. De les tres capes de materials diferents, concretament la primera sol ser de polipropilè i impedeix el retorn de la humitat, la segona de cel·lulosa en flocs i una capa exterior impermeable de polietilè. A més dels gels superabsorbents, també incorporen adhesius i gomes elàstiques. Com és sabut, els plàstics (i encara més els d’un sol ús) no són materials respectuosos amb l’entorn, ja que provenen del petroli, un recurs no renovable.  A més a més, l’ús massiu de cel·lulosa contribueix a desforestar els boscos, emet gasos amb efecte d’hivernacle i consumeix molta aigua dolça.

Quan els bolquers arriben a les nostres mans ens pensem que ens salven la vida perquè ens ajuden amb el dia a dia dels nostres nadons, i un cop utilitzats els llencem a les escombraries i ens n’oblidem per sempre. Però desprès del nostre ús el problema segueix.

Es calcula que els primer 24 mesos de vida un sol nadó genera 1.050kg de bolquers, més d’una tona!

Si multipliquem això per la quantitat de nadons de la vostra ciutat, país o continent… la xifra és astronòmica! Actualment a Catalunya els bolquers representen l’1.75% del total de residus municipals. Aquest percentatge aparentment pot semblar poca cosa, però és una quantitat significativa de deixalles que malmet el nostre entorn. Els bolquers d’un sol ús no es poden reciclar (tècnica i econòmicament) degut a la barreja de materials que contenen, per tant el seu destí final és un abocador o una incineradora, on entre d’altres perjudicis, s’emeten gasos amb efecte d’hivernacle. D’altra banda, suposa una gran despesa per a les administracions públiques que han de gestionar les tones de bolquers com a  residus.

 

Sortosament hi ha alternatives!

L’alternativa més comú són els bolquers reutilitzables. Cotó, cànem, una barreja dels dos i microfibres són els materials més utilitzats per la part absorbent, i plàstics i tela de fibres naturals pel cobertor. Aquests es poden rentar i no generen residus. Els únics residus són els excrements dels nadons, que es poden llençar pel vàter igual que els nostres. Alguns utilitzen una tela o forro entre la pell i el bolquer perquè sigui més fàcil recollir les caques, però tampoc genera residus perquè poden ser rentables o d’un sol ús però degradables.

Pot semblar que al rentar-los s’acabi igualant el volum d’aigua i energia utilitzats per produir els bolquers d’un sol ús, però si utilitzem rentadores eficients, plenes i assequem els bolquers al sol la despesa és inferior.

La producció de bolquers reutilitzables no només estalvia contaminació i residus, sinó que la seva fabricació no és tan massiva i es fa a petita escala. Si el consum és de proximitat també es redueix l’emissió de gasos associat al transport. I, per suposat, aquesta alternativa pot evitar fins a 1000 kg els residus per nadó i, per tant, la contaminació i la despesa pública relacionades amb la seva gestió.

 

Els bolquers i la salut

Si hi ha una cosa que preocupa els pares i mares quan tenen un nadó és la seva salut i benestar. Quan a l’ús de bolquers, la millor alternativa per garantir les dues coses són els reutilitzables. Ja que tant la composició com el sistema d’absorció d’aquests són molt més naturals.

Aquests bolquers, no només ofereixen més comoditat, sinó que protegeixen els nostres infants de químics tòxics, irritants i al·lèrgens com el SAP (gels superabsorbents) entre altres. A més a més, tenen una millor transpiració i mantenen la humitat i temperatura adequada a la zona genital, molt important en els nens ja que si fos massa elevada podria afectar la seva fertilitat.

Els nadons que utilitzen bolquers reutilitzables aprenen abans a controlar els esfínters i per tant deixen abans els bolquers, ja que perceben més la humitat i són més conscients del que excreten i del seu cos.

 

Els bolquers i l’economia

A primer cop d’ull pot semblar que els bolquers reutilitzables siguin més cars, però no ens deixem enganyar per les aparences. Només calen uns 20 bolquers de roba per nadó (pot variar segons el model), mentre que amb l’opció d’un sol ús un nadó consumeix més de 5.000 bolquers. Per tant és evident que els primers permeten un gran estalvi econòmic. A més a més, els bolquers reutilitzables es poden usar en un segon nadó, atès que tenen una vida mitja de fins a 4 anys.

Existeixen estudis econòmics sobre la despesa que suposa cada opció. L’any 2008 l’Agència de Residus de Catalunya va encarregar a Rezero que elaborés un estudi de l’estalvi econòmic associat a la prevenció de residus a la llar, el qual va concloure un estalvi superior a 600€ anuals per família que opta pels bolquers reutilitzables enfront dels d’un sol ús. Mentre el cost pel primer nadó amb bolquers d’un sol ús era de 1448,67€ aproximadament, amb els més barats dels reutilitzables sortia per 445,13€ aprox. Si es té una segona criatura no solapada amb la primera i es poden reutilitzar els bolquers, la despesa total per aquest dos fills seria de 3000,52€ fent ús de bolquers no reutilitzables i de 445,13€ amb els reutilitzables. Tot això pot variar si es fan servir diferents talles o si s’utilitzen bolquers reutilitzables de talla única i adaptables, que al final és l’opció que surt més econòmica.

Passar dels bolquers contaminants, cars i poc saludables als ecològics és fàcil amb els bolquers reutilitzables.

Aquí tens el secret!


  1. Kit recomanable: 20 bolquers reutilitzables
  2. Cada quan canvio de bolquer el meu nadó? Hi ha que estan obsessionats en canviar el bolquer molt sovint i d’altres que allarguen molt. En qualsevol cas, el culet de la majoria de nadons està confortable amb pocs bolquers al dia.
  3. On llenço les caques del meu nadó? Es poden llençar al vàter, igual que els excrements d’adult. Si fem servir algun paper absorbent d’un sol ús per contenir la femta entre la pell i el bolquer, convé que siguin compostables (identificats amb aquest símbol) i llençar-ho al rebuig.
  4. Com rentar-los sense morir en l’intent. Se’n poden acumular fins que convingui fer una rentadora, per exemple, una al dia o cada dos dies. És recomanable no barrejar la roba del nadó amb altra roba, utilitzar sabó suau i no fer servir suavitzant. A casa el programa de rentat que es fa servir habitualment per a la resta de la roba és suficient.
  5. Eixugat a l’aire o amb secadora? Sempre que es pugui, és molt millor eixugar-los estesos a l’aire que a la secadora, que consumeix molt i pot deteriorar els bolquers.

Quins tipus trio i on els puc trobar? Aquí disposeu de més informació

Les normatives per a la prevenció

Normatives per obligar els fabricants a que redissenyin els productes per fer-los duradors, reutilitzables, reciclables i lliures de tòxics.

Multar als productors que no ho portin a terme. És el cas de les bolquers d’un sol ús que actualment no es reciclen.

Més informació

Quan tenim un nadó utilitzem bolquers i no ens aturem a pensar en tot el que comporten pel nostre entorn aquests articles d’higiene personal.

En tota producció, el primer problema és l’ús massiu de matèries primeres. Per a fabricar bolquers d’usar i llençar -que requereixen fins a tres capes per arribar a ser eficients!!- s’utilitzen plàstics sintètics i cel·lulosa i gels superabsorbents (SAP) per la part absorbent. Com ja coneixem, els plàstics amb usos tan efímers són molt contaminants, ja que provenen del petroli i al tenir una vida tan curta i no ser reciclats embruten aigües continentals, sòls i mars. A més a més, l’ús massiu de cel·lulosa comporta desforestació, emissió de gasos i un gran ús d’aigua dolça.

 

Ens tenen inculcat, que els bolquers arriben a les nostres mans per a salvar-nos la vida, però un cop utilitzats els llencem a les escombraries i ens oblidem d’ells per sempre. Però desprès del nostre ús el problema segueix.

 

Es calcula que un nadó genera 1050kg de bolquers els primer 24 mesos. Actualment els bolquers representen el 1.75% del total de residus municipals (Catalunya). Això no només suposa una gran despesa per l’administració en la gestió sinó també un increïble impacte en el nostre entorn, ja que no es poden reciclar degut a la barreja de materials. El seu destí són els abocadors on la matèria orgànica es descompon, contamina les aigües i produeix un gas molt d’efecte hivernacle, el metà (CH4), i la part de plàstic no desapareix fins passats uns 200 anys. O poden acabar en incineradores on l’emissió de gasos d’efecte hivernacle augmenta.

 

Que no s’estengui el pànic: hi ha alternatives!!

L’alternativa més comú a aquest problema són els bolquers reutilitzables. Cotó, cànem, una barreja dels dos i microfibres són els materials més utilitzats per la part absorbent i plàstics i tela pel protector. El que diferencia aquests bolquers dels altres és que aquests es poden rentar i no generen residus. Els únics residus són els excrements dels nadons que es poden llençar pel vàter igual que els nostres. Alguns utilitzen una tela o forro entre la pell i el bolquer perquè sigui més fàcil recollir les caques, però tampoc genera residus perquè poden ser rentables o d’un sol ús però degradables.

 

Hi ha algunes persones que pensen que al rentar-los es pot acabar igualant el volum d’aigua i energia utilitzats per produir els primers, però si utilitzem rentadores eficients, plenes i assequem els bolquers al sol la despesa és inferior.

No només s’estalvia tota la contaminació i generació de residus en la producció, sinó que a més a més aquesta no és tan massiva i es fa en petita escala. D’aquesta manera el consum acostuma a ser de proximitat reduint així també l’emissió de gasos degut al transport. I per suposat, aquesta alternativa pot reduir fins a 1000 kg els residus generats per un nadó i per tant la despesa econòmica en la gestió i l’espai per la deposició d’aquests, a part de la contaminació.

 

Article de Laura Sanz (coordinació Anna Peña)

Millor pel bebè, per tu i pel medi ambient

La Dolores la van acomiadar el dia que feia cinquanta-vuit anys. Segons el de personal, la culpa que el negoci no rutllés era la competència ferotge de les grans empreses del tèxtil.

La Dolores la van acomiadar el dia que feia cinquanta-vuit anys. Segons el de personal, la culpa que el negoci no rutllés era la competència ferotge de les grans empreses del tèxtil, que produïen peces de roba calcades les unes a les altres, en quantitats inhumanes, i en països on la mà d’obra es pagava a preus irrisoris. La Dolores va callar. Va recollir les coses i va marxar sense acomiadar-se de ningú. A la pitrera, hi va desar el xec amb la quitança. Vint-i-cinc anys de feina com a modista ventilats en una conversa de deu minuts, una signatura i un bon grapat de milers d’euros. Era conscient que el més assenyat seria desar la mala llet en un calaix amb pany i clau, i els diners al banc per si mai venien temps de vaques magres. I sabia que vindrien. Ningú no la contractaria, a la seva edat i patint d’artrosi. Així que, fent cas del seny, els va ingressar al banc; fent cas del cor i de les entranyes, va gastar-ne una part en un bitllet d’avió a Tòquio. Marxaria l’endemà.
Al Japó, no només va oblidar per uns dies que estava a l’atur, sinó que va tastar les delícies de la gastronomia japonesa, va aprendre a dir konnichi wa i va experimentar el que és viatjar a quatre-cents per hora en un tren bala. També s’hi va comprar un quimono, i aquest fet no seria tan excepcional si no fos perquè no el va comprar com a souvenir, sinó per esbrinar si era cert el que li havia dit la venedora: que en la confecció no es malbarata ni un retall de tela.
La Dolores, a més de ser modista, era incrèdula i impacient. Per això, en arribar a casa després del viatge, i víctima del jetlag, el primer que va fer va ser deixar la motxilla al rebedor, alliberar la taula del taller i estendre-hi el quimono. Tot seguit, va enganxar el cul al tamboret, es va posar les ulleres de veure-hi, i va descosir-lo amb cura. Va col·locar totes les parts de tela sobre la taula, fent encaixar l’estampat, ben bé com si els retalls de roba fossin les peces d’un tangram. I, sí. Efectivament, formaven un rectangle perfecte.

Va col·locar totes les parts de tela sobre la taula, fent encaixar l’estampat, ben bé com si els retalls de roba fossin les peces d’un tangram. I, sí. Efectivament, formaven un rectangle perfecte.

Feta la revelació, la va envair el cansament. Es va posar el pijama i es va endinsar en els llençols, però l’excitació del que acabava de descobrir no li deixava agafar el son. Com podia ser que no se li hagués acudit abans? Ella, patronista des dels setze anys, que es desplaçava en bici, comprava a granel sempre que podia i no sortia de casa sense el cabàs, era incapaç de perdonar-se per haver viscut en la inòpia tot aquest temps. Tants retalls que havia arribat a llençar, en èpoques de producció frenètica, i n’hi hauria hagut prou amb una mica d’enginy per evitar-ho. Es va llevar, es va embolicar amb la bata i va tornar cap al taller. El cap li bullia, i les mans estaven frisoses per dissenyar nous patrons en què no es malbaratés res. Posseïda per aquest afany creador, la Dolores va treballar vint-i-quatre hores seguides fins a gestar l’embrió de la que seria la seva primera col·lecció. El mes següent el va passar tancada a casa. Repensant els dissenys, refent-los, tallant, cosint. I aprofitant fins a l’últim centímetre quadrat de teixit.
Un any després, la Dolores presentaria la col·lecció a la setmana de la moda de París i contractaria cinc treballadors en plantilla. Al cap de poc, obriria la primera botiga al costat d’una d’aquelles botigues immenses que produeixen peces de roba calcades les unes a les altres, en quantitats inhumanes, i en països on la mà d’obra es paga a preus irrisoris.